Els fets de 1706 a la Literatura

Vila-real, l’altra ciutat socarrada (Introducció per Enric Orts, EL PUNT 24/12/2006)
La desfeta d’Almansa i la crema de Xàtiva són els dos episodis amb què se sol evocar la Guerra de Successió al País Valencià. Però hi ha altres fets d’una extraordinària importància o, si més no, d’un notable impacte, que mereixerien figurar en un lloc destacat entre l’enumeració dels sucesos més rellevants del conflicte.
És el cas de la crema de Vila-real a mans de le tropes de Felip V, un capítol repressiu que va acabar amb la vida de 253 dels seus vora 3.000 habitants en només una vesprada, la del 12 de gener de 1706. El ràpid avanç dels aliats després de la rebel·lió de Basset al Regne de València i el desembarcament a Barcelona de l’armada angloholandesa, va obligar Felip V a organitzar una contraofensiva.
El borbó va enviar el comte de Las Torres des de Castella per recuperar terreny. El militar castellà va entrar pel Maestrat i després d’un frustrat intent per conquerir Sant Mateu va passar per Vila-real, camí de València. En arribar a la ciutat de la Plana, partidària de l’arxiduc Carles, va demanar la seua rendició. Després d’un rebuig inicial, les autoritats de l’emmurallada plaça accediren a permetre l’entrada de les tropes a condició que fóra una acció pacífica. Però els borbònics, entre les provocacions d’alguns vila-realencs i la constatació de l’escassa entitat de les forces allí concentrades —la majoria dels veïns en disposició de fer front a l’atac es trobaven a Castelló en aquell moment—, iniciaren a traïció una matança. Van ser tres hores interminables i d’una crueltat de què han deixat constància els cronistes de l’època. En acabar la carnisseria la ciutat va ser saquejada i cremada, un precedent del que, l’any següent, ocorreria a Xàtiva.
La memòria d’aquests fets, molt difusa entre els vila-realencs, ha sigut recuperada recentment en una exposició a l’Ajuntament de la ciutat, comissariada per Antoni Pitarch. Igualment, la revista Font, Publicació d’Investigació i Estudis Vila-realencs, ha publicat un monogràfic a propòsit dels fets. L’actual i escassa difusió dels esdeveniments del 12 de gener de 1706 contrasta amb la importància que els coetanis li atorgaren. L’episodi de Vila-real no només apareix en la crònica De bello rustico valentino, de José Manuel Miñana, sinó també en les memòries del general Peterbourough, austriacista, i fins i tot en l’obra del famós escriptor Daniel Defoe, Memoirs of Captain George Carleton, recentment traduïda al castellà per Virginia León, de la Universitat d’Alacant.
Ja en el segle XX, el treball de mossén Benet Traver, Villarreal en la Guerra de Sucesión, premiat en els Jocs Florals de València de 1924, va contribuir a recuperar uns fets silenciats durant dos segles. L’obra de Traver inclou una relació dels veïns de la ciutat morts en aquella operació. L’incendi i la matança de la ciutat, una tàctica de guerra comuna en l’època, per una altra banda, va contribuir immediatament després que ciutats, com ara Nules, no oferiren cap resistència al comte de Las Torres. Tot i que Vila-real fou destrossada, no va caure definitivament en mans de Felip V fins 1707. En l’interval que va des de la crema a l’ocupació borbònica definitiva del país, l’arxiduc Carles féu una visita a la ciutat durant el seu trasllat de València a Barcelona: fou el 9 de març de 1707. Carles d’Àustria va agrair als veïns el suport a la seua causa i va concedir Vila-real el títol de Ciutat Lleial.
La matança va tindre unes conseqüències demogràfiques notables. El descens de la natalitat fou extraordinari i el ritme de creixement de la població es va estancar fins a la segona meitat del segle XVIII. Vila-real va deixar d’ocupar el lloc de privilegi de què gaudia mentre va existir el regne. En el segle XIV la localitat s’havia incorporat a les Corts Valencianes pel braç reial on formava part d’una selecta llista de «ciutats de primera», al costat d’Alcoi, Alzira, Castelló o Morella. No és casual que el responsable que el retrat de Felip V al museu de l’Almodí de Xàtiva penge cap per avall fóra un vila-realenc, com Carles Sarthou. El gest s’acostuma a relacionar amb una espècie de revenja per la crema de Xàtiva però caldria afegir a la intencionalitat del director del museu el record de l’episodi de Vila-real. També se sol afirmar que Sarthou va girar el quadre en 1940, però en realitat ho va fer en 1956 i, a més, animat per Francesc Gil Gandia.

...............................................................................................................................................................
Com diuen els clàssics, conéixer la història i la geografia d’un poble és sinònim d’estimar-lo. I els vila-realencs, en general, han donat suficients mostres d’estima per la seua ciutat si ens atenem a l’assistència massiva als diferents actes i esdeveniments culturals que es venen organitzant, des de les regidories de Museus i de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, per commemorar el III Centenari de l’Any de la Crema.

Els fets del 12 de gener han estat relatats, des del moment de produir-se, per nombrosos cronistes d’època d’ambdós bàndols i per un bon grapat d’historiadors com s’ha mostrat, durant més de dos mesos, al Museu de la Casa de Polo amb l’exposició commemorativa -comissariada per l’autor d’aquest article- <<1706. La Guerra de Successió a Vila-real>> i de la que ha sorgit una publicació amb aquest mateix títol (1). De tota manera, l’extensa documentació sobre la Guerra de Successió escampada per tota Europa, així com les dades referents a Vila-real que queden per estudiar, justifiquen suficientment l’edició de publicacions com el present número de Font sobre l’esdeveniment històric més trist i més desconegut però, alhora, el més important dels esdevinguts en terme de Vila-real per les repercussions que ha tingut, i encara té, per als vila-realencs en concret, però també per als valencians i per a tots els ciutadans de l’antiga Corona d’Aragó en general.

Però, a banda de la historiografia (2), la Guerra de Successió per la Monarquia Hispànica (1702-1714) és un dels temes més abordats pels literats de la Renaixença, del postfranquisme, dels anys noranta, del segle XXI o de la novel·la juvenil i, per tant, disposem de diversos enfocaments personals i amb diferents perspectives segons el moment que han estat escrites o segons a qui van destinades. El coronel d’Anjou (1872) de Francesc Pelai Briz, Vigatans i botiflers (1878) de Pilar Maspons, Cap de brot (1982) de Ramon Pallicé, La Vall d’Or (1996) d’Isabel Ledo, Setembre de passió (1997) de Daniel Closa i la trilogia formada per Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres (2001-2002) d’Alfred Bosch han servit per examinar aspectes polítics, econòmics, socials i culturals de la Guerra de Successió, així com dels anys anteriors i posteriors.

De tota manera, els fets del 12 de gener a Vila-real també han estat glossats per una bona nòmina de literats i poetes que va des de l’anglès Daniel Defoe (1660-1731), autor de la novel·la Memoirs of Captain George Carleton (1728), als autors vila-realencs que participaren en la vetllada cultural "A cant i toc" del propassat 13 de gener de 2006. No anem, ara, a reproduir el fragment de la novel·la de Defoe (3) ja que el podeu consultar en l’edició de Virginia León Memorias de guerra del capitán George Carleton: los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión; Universitat d’Alacant, 2003 (pàgs.179-183), però si recordar que aquesta novel·la s’inspirà en les memòries del general Peterbourough, comandant en cap de l’exèrcit aliat. Charles Mordaunt (1658-1735) era el tercer comte de Peterbourough i primer comte de Monmourth i comandant adjunt de la flota britànica junt a Sir Cloudesley Shovel. Peterbourough va aconseguir la submissió del Principat català i les seues forces contribuïren al triomf austriacista al Regne de València, encara que això suposà la caiguda en desgràcia de Joan Baptista Basset i la fi del seu govern populista. Gelós del poder, se’l va acusar d’obstaculitzar la campanya de Galway a Castella que resultà un fracàs, pel qual fou cridat a Anglaterra en març de 1707, eixint des de València amb Carles III, abans de la batalla d’Almansa. Administrà el cap i casal durant tretze mesos, és a dir, de gener de 1706 (quan comenta a les seues memòries el pas per Vila-real) a març de 1707 (quan, de segur, tornaria a entrar a Vila-real amb el seguici de Sa Majestat l’arxiduc Carles que concedí el títol de Lleial a la ciutat socarrada de La Plana el dia 9 de març de 1707).

També comptem amb testimonis poètics dels fets del 12 de gener. Segons Mossén Benet Traver (4) la siguiente poesía, compuesta por Sor Teresa de Jesús Agramunt, religiosa dominica y cronista de su convento de Villarreal, por ser tan larga, nos abstenemos de trasladarla aquí toda entera, y solamente copiamos lo más esencial de ella:

ROMANCE DE LA SALIDA DE LAS RELIGIOSAS,
escrito por una de las mesmas por obediencia de su prelado a pocos días despues de llegadas a Caudiel, en febrero el año 1706

Pues que la piedad divina
se ha servido darnos puerto
después de tanta tormenta,
hacer mi deseo intenta
de la verdad manifiesto.

Ya sabe todo viviente
y lo enseña la experienciaque abrasado en llama ardiente
de guerra está al presente
todo el reino de Valencia.

En cuya estancia florida
situada está Vila-real
la cual quedó consumida
y a pavesa reducida
con fuego y sangre fatal.

Sor Teresa de Jesús Agramunt (València, 1664 – Vila-real, 1728) (5)
...o0O*O0o...

La instauració del règim absolutista borbònic portà, entre d’altres conseqüències, l’oblit de la memòria històrica i la sequera de publicacions de caire històric o literari. És per això que haurem d’esperar als anys trenta del segle XX per trobar una nova referència poètica als fets de Vila-real que, per una altra banda, començaven a tenir cert ressò a partir de la difusió de les cròniques del segle XVIII i de les obres historiogràfiques decimonòniques com ara les de Bacallar y Sanna (1725), Castellví (1749), Miñana (1752), Cavanilles (1795), Boix (1848), Mundina (1873), Balbàs (1892) però, i sobre tots els altres, a partir de l’obra de Benet Traver Villarreal en la Guerra de Sucesión (1925)(6).
Arribaren els temps de la Segona República i, a poc a poc, començaren a recollir-se els fruits de la Renaixença amb les reivindicacions autonomistes i la recuperació de la llengua com a eina literària per part dels nostres poetes, com és el cas de Miquel Duran de València (7) que esmenta Vila-real en El clam dels socarrats, un poema publicat a El País Valencià, periòdic d’Esquerra Valencianista editat a la ciutat de València (nº5, pàg.5).

EL CLAM DELS SOCARRATS (1935)

He vist en somnis revoltar-se un poble:
passen les turbes sota una bandera.
I els homes, forts enmig de la revolta,
entonen, exaltats, son cant de guerra.

Som els bons fills de la terra,
els hereus dels socarrats
que lluitaren i moriren
nostra pàtria defensant.

Les llopades famolenques
de Felip, el rei tirà,
envaïren nostra terra
cremant viles i ciutats,
robaren i assassinaren,
el dol i l’odi sembrant,
l’odi sant que avui reviu
en el cor dels valencians.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Ni som fill bords, ni som mesells,
som i volem ser valencians;
odis i amors tenim al cor,
al pit coratge i força al braç.

La sang vessada als camps d’Almansa,
les cendres de Vila-real,
els crims de Quart, Alcoi i Dénia,
el setge horrible d’Alacant.

I nostra Xàtiva gloriosa
cremant per tots quatre costats,
perquè les flames la rendiren,
clamen venjança i llibertat.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

No és Castella nostra pàtria,
que és el Regne valencià.
La llengua que ací parlem
no és, no, dels castellans.

Volem els homes molt lliures,
volem la pàtria ben gran,
volem en nostra bandera
les quatre barres de sang.

Volem que els fills de la terra
s’exalten al nostre clam.
Volem que València siga
la pàtria dels valencians!

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Miquel Duran de València (1883-1947)
...o0O*O0o...

La llarga nit del franquisme començarà a clarejar amb l’emblemàtic treball del grup Al Tall, sobretot a partir de 1979 quan veu la llum Quan el mal ve d’Almansa, el Long Play més conegut de la banda i, potser, el seu projecte més ambiciós per donar a a conéixer, mitjançant la música popular, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d’Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com ara Processó, Lladres o el Cant dels Maulets. Aquest grup va rebre, el propassat 4 de febrer de 2006, el premi Socarrat Major (8) per part de l’Associació Cultural "Socarrats" de Vila-real, una institució que, des del seu naixement al 1994, distingeix amb aquest premi la trajectòria de persones i entitats destacades en la lluita per dignificar la nostra cultura i la nostra llengua. A més, el dissabte 14 de gener, després de la processó cívica organitzada per la "Comissió 12 de gener" -coordinadora dels actes commemoratius- tinguérem l’oportunitat, entre d’altres, de tornar a escoltar en viu i en directe els temes següents:

PROCESSÓ

Comença la processó
llarga, trista i desolada.
Va davant el rei borbó
Felip V el calça llarga:
segueix l’any 1707
i el Decret de Nova Planta;
l’organista Cabanilles
va sonant una tocata;
molts maulets, bolic al muscle
busquen on alçaran casa;
porten pelfes i catifes
els teixidors de la llana;
passen porcs i botiflers,
botiflers i sargantanes,
renegats i delators,
socarrats i socarrades,
lladres, bisbes i marquesos,
naus amb senyera esgarrada,
Carles d’Àustria plegant vela,
pebre, cànem i pesquera,
D’Asfeld, dimoni emplomat
incendiari i mala bava,
soldats catalans i anglesos,
de Portugal i d’Holanda,
saladures, prostitutes,
ametlons, arròs i pansa,
francesos i castellans,
saragüells i el mal d’Almansa;
passen molts més de maulets,
botiflers no n’hi ha apenes,
passa Berwich i Blanquer
i Lluís XIV de França
lliures, diners, divuités,
un nou patriotisme passa
castellanesc i estafant,
l’Estat modern va d’estrena
i els senyors van de dinar,
el Penjadet i Basset,
Quart de Poblet passa en flames,
volen les cendres de Xàtiva
i una extensa polseguera
s’escampa sobre la llum
que el sol va en la comitiva
i la remor se l’enduu;
que el conjur no dura sempre
i la història ja és passada
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rosega encara i alcança
tot el poble.


CANT DELS MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant


LLADRES

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Vicent Torrent (1979)
...o0O*O0o...

Tornant als fets de Vila-real, la literatura els recuperava de la mà de Jordi Querol (9) amb Quan bufa el ponent (Tabarca Llibres. València, 1993) i, més recentment, Albert García Pascual (10)reincidia en tractar els fets del 12 de gener amb La revolta ignorada (Brosquil Edicions. València, 2002).
A l’estiu de 2002 naixia Sitja, un grup de música folk, format per jóvens vila-realencs que provenen d’altres agrupacions i activitats relacionades amb la música, com ara els grups de dolçaineres i dolçainers, de danses, de rondallistes al carrer, etc. La característica d’aquest grup ha consistit, des del primer moment, a mantenir una actitud oberta envers l’evolució natural, i necessària, de la música popular tot demostrant que pot fusionar des de les danses més arrelades a la terra, com ara jotes o boleros, fins les melodies medievals, els ritmes occitans, les tarantel·les del sud d’Itàlia, els sirtakis grecs, els cants tradicionals del Magrib, el so de la guitarra flamenca i, fins i tot, la bossa nova brasilera o el tango argentí. Sitja s’ha integrat a la Plataforma per la Música de la Terra i al Col·lectiu de Músics en Valencià, cosa que demostra llur interés per la cultura autòctona i es constata, sobretot, en allò que és l’objecte de la present recerca, és a dir, en les lletres de les seues cançons, sempre en valencià. Aquesta, dedicada al dia més luctuós de la història de Vila-real i a l’inici de la repressió borbònica, correspon al seu primer treball, "La Placeta de l’Orat", enregistrat al 2004 (11).

LA VEU D’UN POBLE

Conta la veu d’un poble,
Vila-real i d’altres germans,
com la llum d’àvoles flames
li portà temps infernals.

Al pas d’un vell pont romà
sofriren nostres germans
una afronta de gent estranya
fills d’una corona i un engany.

Fent seu un terreny lliure,
amb un convent de Quartell,
sotjaren sagnant nostre poble
pal·liant un contrari ideal.

Com rabassa de vell arbre
el fortí maulet sigué ferm
i al foc varen sotmetre
sa llengua, fulles i arrels.

Poc podien ja més fer
forners, ferradors i demés
més que caure dignament
sota les flames dels seus carrers.

I així el foc cremà un poble
Vila-real i d’altres germans.
I així el foc cremà una gent,
sa història i llurs ideals.

Jorge Montesó (2004)
...o0O*O0o...

Per acabar, arribem als actes commemoratius del "III Centenari de la Crema de Vila-real" on la poesia també ha tingut un lloc preeminent. El propassat divendres, 13 de gener de 2006 (12) vàrem tenir, de bellnou, el plaer de constatar, juntament amb una munió d’espectadors amants de la cultura autòctona, el saber fer de les nostres entitats musicals, teatrals, culturals en definitiva, així com la capacitat creativa dels poetes i escriptors d’aquest bressol d’artistes que sempre ha estat Vila-real.
Després d’uns mesos de treballs i coordinació, la societat civil es va mobilitzar gràcies als esforços col·lectius del grup d’Amics de les Campanes, de la Colla de Dolçainers “El Trull”, del Grup de Danses "L’Anguila", la "Rondalla Popular", el Grup de Teatre "Socarrats" que estrenaren l’obra de Vicent Cerdà Entreactes del 12 de gener, "Aigua Fresca", el "Quartet de Cambra", la Coral "Sant Jaume" i la Banda "Unió Musical La Lira" que posaren música a les lectures dels escriptors (13) Josep Usó i Manyanós, Vicent Gimeno i Estornell, Enric Portalés i Llop, Manuel Pitarch i Font, Enric Dobón i Gómez, així com Vicent Usó i Mezquita (14).

A més a més, al saló d’actes de la Caixa Rural forem testimonis d’excepció en l’estrena dels següents poemes fets exprofesso per a l’espectacle cultural A cant i toc:

LLAOR I CREMA, SILENCI I PARLA
Homenatge en una “Cremà” a un poble, Vila-real, i la seua llengua

De mots i de paraules
cisella el poble el seu llenguatge,
de mots i de paraules
de paus, d'amors i de baralles;
alens del vent més interior,
de sentiments nodrides
penes i alegries
que unes lletres conjugades fan conhort;
la llengua de l'origen, de la dona,
la llengua que diem materna,
de mots i de paraules
de paus, d'amors i també de guerra.

Què dolça en la donzella
de la Vila-real jove,
de l'enyoradís Cervantes,
d’Ausiàs March, Roig i Corella,
de la Vila i els afores,
del carrer d'amunt i del d'avall,
o, qui sap si de la plaça
d'uns porxes aixoplugada,
o d'uns murs ben atrevida,
si d'un Sol més eixerida
en els trossos saonada,
ai, què dolça aquesta llengua
vila-realenca i valenciana!

Jove encara el Campanar l'escolta
i un parlar de sons al cel li llança,
mots que són paraules valencianes,
furs que llibertats propaguen,
drets i obligacions d'antic respecte.
I jove encara el Campanar
es mira una revolta
i en els mots i els sons i les paraules
fum que s'hissa en la senyera nostra,
dia de la gran desferra,
jorn de la paraula morta...

Vell maulet la tradició li canta
amb els mots i les paraules nostres,
botiflera fera que s'arrapa
amb els mots i les paraules d'altres
imposant al poble "nova planta":
plora la donzella vilarrealera,
plora..., però no calla!
Amb mots i paraules nostres,
amb la nostra engroguida senyera,
si de furs i tradició es tracta,
parlarem ara!.

Mn. Vicent Gimeno i Estornell (2006)
...o0O*O0o...


LA CREMA

En arribar la nit, tots ens acostàrem al voltant d’un foc reconfortant.
S’havien aplegat a ciutat dels masos i d’alqueries, de coves i fossars,
al capdavall, ningú no se sentia segur fora de muralles.

Al matí, havien assetjat la vora del riu i s’acostaren furtivament pels cingles;
a migdia, tothom sentia el galop dels cavalls i l’enrenou de les tropes.
Cap veí volia enfrontar-s’hi aïlladament.

A ciutat, els focs i les contalles s’encomanaven pels carrers,
però la por, el desassossec i la rancúnia s’atiaven amb les abraçades.
Els homes s’entossudien a acotxar-se a la fredor de les pedres,
ans que no rebre el que seria el darrer alè calent d’un cos estimat.
Les dones, preferien acaronar-se amb les tendres pells dels seus fills
que abandonar-se a l’esclat últim del seu cos.
Cada habitant de la vila respirava inflant el pit, com si fos l’última vegada que l’aire arribés als seus pulmons.

Corria l’aiguardent per apaivagar el fred i per enaltir l’odi, la ràbia.
Els crits dels nens i de les bèsties presagiaven una darrera lluita, un final contundent.

Passava la nit entre glops, singlots i xiuxiuejos,
passava la nit entre mirades, complicitats i desitjos.
Tots sabíem què ens esperava a l’alba.

Compreníem que la defensa de la gent, de les cases, de la terra
era també agarrar-nos als valors, als costums i a la nostra llengua.
Temíem que els invasors ens tallarien el cap i el lligam amb els nostres avis,
Ens furtarien les cases i els somnis; les terres i el futur.

No hi havia a hores d’ara, enveges ni rancors, una sola flama es mantenia al si de desenes de fogueres.
La ciutat semblava envaïda per la boja simplicitat d’una festa pagana.

Ens lamentàvem de la dolçor dels cossos en una nit com aquesta.
Com desitjàvem els mascles que aquella tendresa es mostrés al cap de l’any.
Com enyoràvem les femelles l’embranzida de la joventut.

Passaven les hores entre les tenebres i els espetecs del foc;
entre els records i els desitjos, els secrets i els laments.
En arribar la llum, tot s’esvairia,
una pluja de canons ens negaria l’esperança.
No sabíem però, quina ens tenien preparada.
Com ens cobrarien la nostra traïdoria.

L’alba ens sorprengué mentre ens peixien i ens delectaven les nostres dones.
Quan els branquillons llanguien i les brases dormien,
plogueren, no canons, no fletxes, no bales enverinades,
boles de foc que davallaven del mateix cel i ens feien creure en l’infern.
Era el foc sencer caigut com una allau damunt els nostres caps.

Com un càstig de déu, com una maledicció.
Tots els àngels del cel es tornaven en la nostra contra amb l’arma de l’enemic.

Què havíem fet nosaltres si seguíem la llei de déu?
Qui ens immolava si li érem fidels?
La desesperació, el plor, la incomprensió
recorria els carrers de la vila com abans ho havia fet
la fidelitat el respecte i l’amor.

Enric Portalés i Llop (2006)
...o0O*O0o...


CANÇONETA BUFONA A FELIP Vè EN EL SEU RETIR DE L’ALMODÍ,A XÀTIVA (2006)

L’han complimentat els metges
amb afalacs i consells,
i els savis apotecaris
han exhaurit dels taulells
tisanes, herbes de l’ala,
xarops, ungüents, remeiers,
perquè al rei la cefalàlgia
l’escapça.

Un revoltim de folgança
festeja certa gentalla
jovial, perquè les xacres
del malagradós jerarca
els solaça.

I amb els ulls esbatanats,
desorbitats de les conques,
algú proclama: Qui sap
si d’aquesta malaltia
no li ve la sang al cap!


CANT

Quant torne a mi el vostre esguard
em dibuixaré al cervell
el petit mapa de les vostres conquestes,
tantes voltes esborrat
pel capritx deslleial
dels malvats.

I ho faré amb la tinta indeleble
que m’esperona el cor
i em tiny les entranyes
amb el roig abrivat
de les vostres ferides.

I em faré tot jo memòria
del llarg camí que encetàreu.

Ja és l’hora de la contesa!

Absurdes raons emprenen
sacrosantres croades
per destruir, amb falsies
el vostre gloriós casal.

SIRVENTÉS A L’ETERN CAPGIRAT

M’ennueguen els teus bans,
sóc ostatge dels teus actes
quan véns envoltat de cendres
i a les mans et naix la flama
de la infàmia.

Altres m’han pres el pols
i he romàs impertorbable
davant l’inclement misteri
que t’envolta.

Etern capgirat!
Que al tempir de la fossana
els llambrics,
amb pútrida cerimònia,
se t’empassen a pleret!

Pèrfid llinatge de corbs!

Enric Dobón i Gómez (2006)
...o0O*O0o...

Per acabar hem de recordar que, sota el patrocini de la Regidoria de Normalització Lingüística i per iniciativa de l’Associació Cultural “Socarrats”, s’ha repartit a tots els centres educatius de la ciutat l’Auca dels Socarrats amb il·lustracions de Laura Pitarch Castellote i text poètic de collita pròpia:

AUCA DELS SOCARRATS

Conta un tal Benet Traver
que un dotze de gener
vingueren quatre milers
de soldats dels botiflers
per l’altra banda del riu,
amb militar objectiu
de guanyar Vila-real,
des del pont fins el Raval,
per la causa centralista,
borbònica i felipista.

Però els maulets de la Vila,
alineats arreu en fila
per l’Arxiduc foralista,
per Basset l’Austriacista,
amb “Visca Carles Tercer!”
prepararen el morter
i la pólvora i les bales,
anant les coses a males
quan entrà el De las Torres
i ho deixaren tot fet borres
amb la Vila a sang i foc
i els d’Anjou fent el seu joc:
mataren moltes persones,
humils, eclesiàstics, nobles.

Glòria a aquells avantpassats
que lluitaren socarrats
per defensar nostra Vila,
combatent amb valentia
per l’autogovern i el Furs,
proclamant a dalt dels murs
la seua valenciania,
els drets de ciutadania
que Jaume el Conqueridor,
el nostre rei fundador,
lliurà a les Corts Valencianes
i a d’altres terres germanes,
que d’Oriola al Rosselló
la Corona d’Aragó
lluïa les quatre barres
de groc i roig com les flames.

Als dos-cents cinquanta-tres
fets màrtirs d’aquell succés
s’afegien l’any següent
els d’Almansa i altra gent
com els germans xativins
convertits en felipins
pel nou rei Felip Cinqué,
nét de Lluís Catorzé,
que al Museu de l’Almodí
resta per sempre invertit
de cap per avall sa testa,
que per just dret de protesta
l’il·lustre Sarthou Carreres
el deixà d’estes maneres
cap al mil nou-cents quaranta,
al revés, de Nova Planta.
Antoni Pitarch Font (2006)

NOTES I BIBLIOGRAFIA SOBRE ELS FETS DEL 12 DE GENER DE 1706

(1)PITARCH FONT, A.: 1706. La Guerra de Successió a Vila-real. Regidoria de Museus de l’Ajuntament de Vila-real, 2006
(2) Consulteu la Bibliografia -referent a la Guerra de Successió a Vila-real- al final del present article.
(3) El fragment que Daniel Defoe dedica a Vila-real ve reproduït a l’obra publicada com a catàleg de l’exposició commemorativa (PITARCH FONT, A., opus cit. pàgs. 27-29).
(4) TRAVER GARCÍA, B.: Villarreal en la Guerra de Sucesión. Imprenta de Juan A. Botella. Villarreal, 1925 (fragment de l’annex nº 21, pàgs. 55-59).
(5)LIZANDRA RUBIO, J.: Sor Teresa de Jesús Agramunt, una dominica insigne. Exàgono nº 370 (pàgs. 11-15). Publicació dels Lluïsos de Vila-real, 1983.
(6) Del que diuen alguns d’aquests autors sobre el 12 de gener podeu trobar informació a 1706. La Guerra de Successió a Vila-real (edició commemorativa del III Centenari de l’Any de la Crema).
(7) Nom literari de Miquel Duran i Tortajada (1883-1947)
(8) També han estat reconeguts amb aquesta distinció personalitats com ara el filòleg vila-realenc Vicent Pitarch, el malaguanyat Enric Valor, el cantautor Raimon, l’escriptora Isabel-Clara Simó o el grup escènic de Vila-real Xarxa Teatre.
(9) Pseudònim d’Antoni Royo, guanyador del premi Samaruc 1994 a la millor novel·la juvenil de l’any anterior.
(10) Novel·la guanyadora del II premi Vila d’Almassora, 2001
(11) Als estudis Polka Waves d’Almassora (Plana Baixa).
(12) Com a Coordinador de la “Comissió Cívica 12 de gener”, organitzadora de la vetllada cultural A cant i toc, vull fer constar un senzill, però sincer, agraïment a Pasqual Arnal, Manolo Bort, Joan Gil, Pasqual Nebot, Gisela i Rosanna Morales, Lluís Juan i Alfredo Sanz sense la col·laboració dels quals no hagués estat possible realitzar el somni de portar tot -o quasi tot!- el Vila-real cultural a escena, en aquell capvespre màgic, del divendres 13 de gener, als salons de la Caixa Rural.
(13) Podeu trobar dades biogràfiques d’alguns escriptors vila-realencs a PITARCH FONT, A.: Els poetes de la terra. Publicacions de la Revista Poble. Vila-real, 2004
(14) Una bona representació de la prestigiosa nòmina d’escriptors vila-realencs, conreadors de la nostra literatura, encapçalats per Vicent Usó i Mezquita, finalista del prestigiós premi Sant Jordi de novel·la en català al 2005 amb Les ales enceses.

-BACALLAR Y SANNA, Vicente (Marqués de San Felipe): Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V el Animoso (1725).
-BALBÀS, J.A.: El libro de la provincia de Castellón. Armengot. Castelló, 1892.
-BOIX RICARTE, V.: Historia de la ciudad y Reyno de Valencia. Imprenta de Benito Monfort. València, 1845-48.
-CASTELLVÍ, F. de: Narraciones históricas. Ed. de J. M. MUNDET I GIFRE i J. M. ALSINA ROCA. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Percopo (4 volums). Madrid, 1997-2002.
-CAVANILLES, A.J.: Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. Imprenta Real. Madrid, 1795.
-GARCÍA PASCUAL, A.: La revolta ignorada. Brosquil Edicions. València, 2002.
-GASCÓN PELEGRÍ, V.: La Región Valenciana en la Guerra de Sucesión, Lo Rat Penat. València, 1955.
-GIL VICENT, V.: Una societat trencada. Botiflers i maulets a la Vila-real de la transició borbònica (1706-1735). Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1989.
-LEÓN SANZ, V.: Memorias de guerra del capitán George Carleton: los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión. Universitat d’Alacant, 2003.
-MIÑANA, J.M.: La Guerra de Sucesión en Valencia (De Bello rustico valentino. La Haya, 1752). Ed. Alfons el Magnànim. València, 1985
-MUNDINA MILAVALLE, B.: Historia, geografia y estadística de la provincia de Castellón. Rovira Hnos. Castelló, 1873
-PITARCH FONT, A.: 1706. La Guerra de Successió a Vila-real. Regidoria de Museus de l’Ajuntament de Vila-real, 2006.
-QUEROL, J.: Quan bufa el ponent. Tabarca Llibres. València, 1993
-TRAVER GARCÍA, B.: Historia de Villarreal. Establiment tipogràfic de J. Botella. Vila-real, 1909.
-TRAVER GARCÍA, B.: Villarreal en la Guerra de Sucesión. Imprenta de Juan A. Botella. Villarreal, 1925.
-VILANOVA AÑÓ, S.: Gent d’ahir. Evolució demogràfica de Vila-real de la fundació a la guerra del Francés (1274-1808). Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1988.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
(Aquest article va ésser publicat al nº8 de la Revista "FONT", Publicació d'investigació i estudis vila-realencs de la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real, maig 2006).

ANNEX: El tercer centenari de la Crema de Vila-real a la premsa




CRONOLOGIA DELS INCENDIS I SAQUEJOS PER PART DE LES TROPES BORBÒNIQUES:
_ 1706,incendi de Quart de Poblet.
_ 9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
_ 12 de gener de 1706, incendi de Vila-real.
_ 1706, abril,incendi del Raval d'Ares del Maestrat.
_ 17 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva, comença l'incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació dellà de Xúquer, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
_ 12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
_ 27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d'Ares del Maestrat .
_ 3 d'agost de 1713, incendi de Sallent.
_ 29 d’agost de 1713, incendi de Terrassa.
_ 3 de setembre 1713 Incendi de Manresa.
_ 3 de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa
_ 3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Torelló.
_ 14 de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.
_ 14 de gener de 1714, incendi d’Oristà.
_ 14 de gener de 1714, Incendi de Sallent.
_ 14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Moià.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Peramola
_ Febrer-març de 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona .
_ 30 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.
_ 1714, incendi i saqueig de Vilanova
_ 1714,incendi de Sant Hipòlit de Voltregà .

Més informació a Viquipèdia

Publicacions periòdiques a Vila-real

Molts ciutadans d’apeu coincideixen a l’afirmar que Vila-real no ha canviat massa en els darrers anys, ja que mentre patim molts dels problemes d’una ciutat seguim amb les escasses infrastructures d’un poble. Però també podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que Vila-real ha canviat molt en aquesta dècada (1995-2005) si ens fixem en l’oferta de publicacions periòdiques locals: la consolidació d’una revista mensual, editada i confeccionada per vila-realencs, ens aporta certes connotacions urbanes, de ciutat, que mai havíem tingut al llarg de la història.


I.- Publicacions locals anteriors a la Guerra Civil
Vila-real no ha comptat mai amb un diari, per això els historiadors han tingut que recórrer quasi sempre als diaris i hemeroteques de Castelló de la Plana on aplegaren a editar-se, abans de la guerra civil (1936), un total de 7 diaris: El Heraldo de Castellón, El Clamor, El Diario de Castellón, La Provincia Nueva, El Diario de la Mañana, Libertad i República. Amb l’arribada de les tropes franquistes a la Plana, al juny de 1938, començaria a publicar-se el diari Mediterráneo de la premsa del Movimiento, mentre la resta es batien en retirada.
En canvi, pel que fa als setmanaris, Vila-real n’ha tingut uns quants, però aquests van veure la llum molts anys després que els setmanaris d’altres ciutats de característiques semblants i, fins i tot, més menudes que la nostra com ara Alzira, Borriana, Carcaixent, Elx, Gandia, Vinaròs o Xàtiva, per exemple.
Al segle XIX, Vila-real només arribà a comptar amb un setmanari, “El Peregrino”, de vida efímera ja que només es publicà de març a maig del 1899 com a òrgan oficial de la peregrinació a Sant Pasqual del mateix any, sota la direcció d’Antoni Faulí.
De tota manera, abans ja havia aparegut algun número solt de la revista “El Canari” (1883), editat en paper groc per Ramiro Ripollés Ramos i de periodicitat irregular, com indica literalment a la capçalera: “Periodic groc... Volà 1ª... Ix quan vol... Un goset”. Encara que, segons confirmen estudis anteriors, va desaparéixer definitivament al 1884, pel text del primer dels dos exemplars que es conserven a l’Arxiu Municipal de Castelló -i que hem pogut estudiar detingudament- hauria aparegut, per primera vegada, després de la Revolució Gloriosa de 1868 i els aires de llibertat que arribaren de la mà dels generals Prim i Serrano: “Quinse’n fa que EL CANARI va pegar unes cuantes volaes por esos trigos de Dios; pero caigué en una gabia paraora, y allí ha estat hasta huí, en que habentli bufat per la part de raere un ventet de la esquerra, mampren de nou el seu lliure vòl”. I quinze anys abans del 1883 és, exactament, el 1868... I si “va pegar unes cuantes volaes” vindria a significar que apareixerien -sempre de forma irregular- uns quants números fins el 1874, l’any del rècord guinnes dels cops d’estat consumats: Pavia posà fi a la República (3/01/1874) i Martínez Campos restaurà la Monarquia amb la “saguntada” (29/12/1874).
Si ens endinsem en el segle XX trobarem en “La Plana” (1906) el primer autèntic setmanari vila-realenc. Fundat per Manuel Manrique i de vida molt efímera (del 4 de març al 8 de setembre de 1906), ens ofereix articles d’autors tan interessants com ara Carles Sarthou (sobretot aquell famós del 12 d’abril on reclama menys tavernes i més escoles) o Federico Sánchez, famós mestre d’escola, que al número del dia 5 de maig reincideix en el mateix tema: “Hace medio siglo, Villarreal contava con los mismos centros de enseñanza que hoy... en cambio, los despachos de bebidas alcohólicas han aumentado en número y calidad...”.
Encara que al 1907 apareixen un parell de números de la polèmica publicació “La victoria de la señal” dirigida per José Domingo Corbató, el 1908 serà l’any del setmanari “El Agrario” que no tindrà més sort que els anteriors (desapareix al mes d’agost), malgrat comptar amb una bona nòmina de col·laboradors, locals i forasters, segons la portada del primer número del 7 de març de 1908. A més dels vips (Comte Albay, Comte de Fabraquer, Comte del Retamoso, Comte Torres Cabrera), és a dir, gent amb títol nobiliari, la resta venen per ordre alfabètic: Bernardo Aliño, Vicente Amorós, Francisco Arenós, Primitivo Ayuso, Félix Azzati, Pedro Alcázar, José Mª Baixauli, Federico Barrachina, Juan Bosch, Sebastián Carpi, Ricardo Carreras, Vicente Calduch, José Canalejas, Miguel de los Santos Castel, José Castelló i Tàrrega, Joaquín Coret, Manuel Coret, José Estruch, Constantino Emo, Ramón Mª Emo, Juan Flors, Fidel García Berlanga, José A. Galindo, Fernando Gasset, Godofredo Gimeno, Vicente Gimeno Michavila, José Gil Valero, Cayo Gironés, Francisco Giner, José Gallach, Vicente Gaya, José Mª Gozalbo, Ramón Godes, Emilio Huguet, Manuel Iranzo Benedito, Luis Ibáñez de Lara, Manuel Lassala, José Latorre, José Ramon Latorre Batalla, Manuel Latorre Sánchiz, Vicente Legido, Francisco Llorens Bellés, Carlos Llinás, Tiburcio Martín, Manuel Mingarro, Manuel Manrique, Pascual Nácher Vilar, José Navarro Corbató, Juan Navarrorreverter Gomis, Juan Bautista Nogués, Diego d’Occonnor, Evaristo Olcina, Manuel Peris, Eleuterio Pérez Solernou, Godofredo Ros, José Mª Reverter, Julio Riterr, Pedro Roca, Carlos Sarthou Monfort, Carlos Sarthou Carreres, Vicente Sarthou, Federico Sánchez, Enrique Sánchez, Bernardo Soler, Cristóbal Vernia, Telmo Vega, Santiago Verdiá, Vicente Vilar i José Zulueta. El 13 de juliol del mateix any (1908) la comissió organitzadora dels actes per commemorar el seté centenari del naixement de Jaume I i les festes de setembre en honor a la Mare de Déu de Gràcia editava el primer número del butlletí mensual “Fe y patria”, del que no hem pogut consultar cap altre exemplar ni tenir-ne més notícies.
Al març del 1913 apareix la revista mensual “Azul y Blanco”, òrgan de la Federació de Congregacions Marianes de la Plana de Castelló (formada per les d’Alcora, Almassora, Almenara, Artana, Betxí, Borriana, Castelló, Nules, Onda, Vilavella i Vila-real), dirigida pel prevere José Gil i confeccionada a la impremta de Juan Botella de Vila-real. Evidentment, no podem considerar-la com una revista local però sí com el germen de la futura revista de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, el “Tú” i la seua continuadora fins el present, és a dir, “Exágono”.

El setmanari “El Mijares” veurà la llum a l’octubre del 1913 i tindrà una vida relativament llarga comparada amb la de les publicacions setmanals anteriors ja que s’arribaren a publicar 76 números fins l’abril de 1815. S’autodefineix com a independent i defensor dels interessos de Vila-real. Al primer número podem llegir, entre d’altres, un interessant article sobre “Las fuentes del Mijares” del que destaquem aquest fragment: “Son muchos los regantes que, atraídos por la curiosidad y por la importancia de los trabajos que se estan llevando a cabo, han visitado las fuentes de nuestro río Mijares y han quedado altamente satisfechos, no sólo de los trabajos de limpieza en sí, sino también de la acertada dirección de los facultativos señores Cardona y Tomás. Para que los regantes de la Plana vean el resultado práctico de los referidos trabajos, basta decir que, en este verano, cuando las particiones de agua se verificaban a 12 dedos con tendencias marcadísimas a la baja, no habiendo ninguna causa de aumento, tuvimos la agradable sorpresa de que se partiese a 13 dedos, sin haber menguado ya más el agua. Esto prueba palmariamente que los trabajos de limpia de las fuentes de nuestro río, han dado el resultado de un aumento de 3 dedos en su caudal. ¡Bien por la Junta de Aguas de la Plana!” La preocupació per l’aigua ens ve de llarg, però, ara mateix, no sé què opinaria l’autor de l’article si li explicàrem el destí urbà que li reserven els poders públics a l’Horta de Vila-real.
Al 1915, apareix el setmanari local “Tribuna Libre” que aguantarà el tipus fins al gener del 1917, una època nefasta per a l’incipient negoci citrícola, ja que les guerres (havia començat la del 14 o Primera Guerra Mundial) no solen ser bones companyes de viatge d’una fruita de luxe com la taronja. L’autor de “Intereses regionales” (article del primer número) sembla tenir la clau per fer front a la crisi: “Si consiguiéramos un tratado comercial con Rusia, que nos facilitara la venta abundante de naranja en aquella vasta nación, es posible que lográsemos en ulteriores campañas resarcirnos del quebranto sufrido en la presente”. Potser, 90 anys després, que encara siguem a temps d’obrir els mercats dels països de l’Est a la taronja o tanquem, definitivament, la paradeta?

La Gran Guerra també afecta les festes que s’havien de fer per commemorar el III Centenari de la beatificació de Sant Pasqual a l’octubre de 1918 i que, finalment, quedaren ajornades. De tota manera, amb aquesta noble finalitat i per “propagar la devoción al Santo de la Eucaristía”, el 17 de maig de 1917 apareix el primer número de la revista mensual “San Pascual” que, després de 25 números, desapareixia al juny del 1919. L’aparició de publicacions de caire religiós es prodigaren durant la dictadura de Primo de Rivera: “Hojas de Rosa” (1924), “El Santísimo Cristo de l’Hospital” (1926), “La Mensajera de la Inmaculada” (1928), etc. però quasi totes desaparegueren, almenys temporalment, durant la guerra civil.

Amb la proclamació de la Segona República aparegueren dos setmanaris antagònics, sobretot des del punt de vista religiós: el primer número del conservador “Villarreal” (Semanario católico, órgano de las derechas) celebrava l’aniversari local el 20 de febrer de 1932, mentre que el progressista “Democracia” (setmanari republicà) apareixia el 29 d’octubre de 1932. De tota manera, l’evolució de la República els anà aproximant perquè les dues publicacions començaren a tenir problemes a partir de 1936 i desaparegueren, definitivament, amb el començament de la guerra civil.

II.- Publicacions locals durant el franquisme
Després del 1936, pràcticament, només hi ha publicacions editades per entitats amb vincles eclesiàstics, sobretot per allò del nacional-catolicismo que s’impulsa des del poder, però també perquè, en certa manera, els únics espais físics i humans on és possible cert debat intel·lectual sense alçar les sospites del règim i, fins i tot, certa llibertat controlada als darrers anys del franquisme són les entitats i associacions religioses.
L’any 1944 apareix la “Hoja Parroquial”, per iniciativa de l’aleshores arxiprest de Vila-real Vicent Enrique i Tarancón, és a dir, la publicació més popular, per única, durant la llarga postguerra on el panorama cultural era tant o més desolador que l’econòmic. Les iniciatives editores del futur cardenal s’aniran ampliant amb els suplements del full parroquial: “Sí” (1945), publicació efímera per a les xiques joves i “Tú” (1945) que, fins el número 9 fou un suplement per als xics, a la llarga acabaria canviant el nom per “Exágono” (1964), una autèntica escola de periodisme per als joves i, durant molts anys, l’únic fòrum i tribuna des d’on podia expressar-se la joventut del nostre poble.

El 1949, apareix la revista mensual “San Pascual” (Boletín Informativo de las obras de reconstrucción del Templo Votivo Eucarístico Internacional de San Pascual Bailón) editada pels franciscans fins al desembre de 1975. Al maig de 1989 tornarà a editar-se fins als nostres dies, amb nou format i nous col·laboradors, per fer reviscolar la paralitzada reconstrucció de la futura basílica i preparar els actes del IV centenari de la mort del Sant que es celebraren, solemnement, al 1992 amb un parell de números extraordinaris a tot color.
L’any 1965, la Caixa Rural de Vila-real comença a publicar un butlletí intern de periodicitat irregular anomenat “Hoja Informativa del socio” que continua editant-se, ara amb un format més actual i amb alguns textos en valencià. Durant la dècada dels setanta només trobem l’aparició d’alguna publicació de caire religiós, com ara “Tercera Orden del Carmen” (1971), “Junior” (1974), etc.


III.- Publicacions dels temps democràtics
Amb l’adveniment de la democràcia, després de la mort del dictador, proliferen tota una sèrie de publicacions artesanes fetes amb multicopista de temàtica política, sindical i, fins i tot, educativa (dels instituts i col·legis locals). A partir de les festes populars, recuperades amb el primer ajuntament democràtic (1979), nombroses publicacions festeres editades per colles i penyes eixiran al carrer (com ara el “Cal Dir” de Llimonà i Vi, de l’Embut, La Quereguilla, L’Embolic que, a més, publica el llibret del concurs de reclam bucal, etc.), encara que l’única que ha seguit, amb certa continuïtat, ha estat el The Guitarró Times on debutava, als inicis dels vuitanta, una jove promesa de la literatura, un tal Vicent Usó (el de les ales... ¿estretes?, ¿esteses? ...enceses, això!).

Però serà al maig de 1980 quan veu la llum “A propòsit de les festes”, una revista editada totalment en català, naturalment!, que ens anunciava el naixement dels papers de l’Associació Cultural “Rella” al novembre de 1980, una publicació mensual efímera (desapareix al desembre de 1981) d’un format modest, però que, sota la batuta de Pilar Herrero, destacava tant per la crítica al poder com per la qualitat dels seus continguts. També al 1979 començava a arribar als comerciants i clients en general el “Boletín de la Federación de Comercio y Artesanado de Vila-real”, dirigit per José Pascual Serrano que desaparegué al cap d’uns anys (1987).

Al maig de 1981 apareix el primer número de “Cadafal” (butlletí informatiu de festes) que, coordinat per Jacinto Heredia, continua editant-se en maig i setembre(un CD amb tots els articles publicats apareix al 2001 per commemorar el XX aniversari).

El 1982 serà un anys prolífic en publicacions. “Vila posta” (butlletí de l’associació filatèlica rei en Jaume I) naix com una publicació trimestral que continua en l’actualitat amb periodicitat irregular malgrat els esforços de Salustiano López i cia.

Al març de 1982 apareix un número extraordinari del “Boletín Informativo de la Junta Central de Semana Santa” que continuava sent un “suplemento de Hoja Parroquial” -com els primers números apareguts a la dècada dels quaranta (1944)- però amb una entitat pròpia que mai ha tornat a perdre.

En desembre de 1982 apareix el número zero de la primera època de “Poble”, una revista mensual coordinada per Javier Pardo que, encara que no va tenir la mateixa sort, coincidia amb l’actual amb el nom, capçalera o logotip -com en diríem ara- però només va poder publicar-se d’una forma irregular fins el 1985. Del 1983 és el primer exemplar del “Full Scout”, editat a la parròquia dels franciscans.
El febrer del 1984, l’Ajuntament publica per primera vegada “Vila-real (Boletín de Información Municipal)” per a més glòria del grup polític majoritari d’aleshores. A mitjans de la dècada dels noranta (1996) reapareix amb una altre format com “El Periòdic de Vila-real” sent l’antecedent de l’actual “Crònica de Vila-real” (2002) que segueix publicant-se i on, quotes de poder a banda, tots els grups polítics municipals tenen una columna d’opinió/publicitat cada dos números (que tampoc és molt!). Del juny al setembre del 1984 guaitarà al carrer “La Oca”, una revista mensual d’informació sobre cultura i espectacles que elabora López Carda. El setmanari informatiu “La Veu de la Comarca”, coordinat pel malaguanyat Pasqual Carda, es transformà al poc de temps d’eixir en revista mensual, però tampoc acabà de quallar des d’octubre del 1984 fins l’estiu del 1985.

Per trencar amb el pessimisme dels 80, “Limbo” veu la llum al maig del 1991 amb vocació de revista mensual (amb el de juliol de 2005 porten 87 números publicats) per consolidar-se amb quatre números a l’any (maig, estiu, setembre i desembre) sota la direcció de José Salla i redacció de Santiago Vila. El 1992 ”Càritas” de Vila-real comença a editar el seu butlletí informatiu amb vocació bimensual que no sempre ha estat possible, però, després de certes dificultats, segueix publicant-se. El 1994, apareix una publicació sobre fotografia, “Enfoque” número zero, que només arribarà al número 1 de l’any següent, però el projecte serà replegat per butlletí de l’Agrupació Fotogràfica Sarthou Carreres “Objectiu” que, amb periodicitat bimensual, ha arribat fins el número 55 del propassat juliol.

També els grups polítics, a banda de les indigestes campanyes electorals, s’han fet endavant a l’hora de publicar els seus propis butlletins: els més capdavanters van estar els de l’antiga UPV (ara Bloc) que, des del 1995, venen publicant un número a l’any. El PSOE, des del 2001, també ha tret diversos números de “Balanç”.
“Poble”, la revista de Vila-real, la nostra!, apareix amb un número zero al setembre de 1995: 10 anys ens contemplen! Encara que se podria qualificar aquesta aparició com una segona època de l’anterior, la veritat és que ni la revista, ni el públic al qual s’adreça cada mes, ni els col·laboradors -ni pitjors, ni millors, diferents...- tenen res a veure. De tota manera, són altres veus més objectives i menys implicades en aquest projecte les que hauran d’avaluar els encerts -supose que n’han hagut!- i els desencerts -molts, n’estic segur!- d’aquesta revista.

Però si hi ha gent que diu que a Vila-real som massa somniadors i que encara creiem en miracles, no sé com podran qualificar la trajectòria d’un equip de futbol com el nostre o la d’una revista mensual, “Poble”, que al llarg d’una dècada ha arribat a les cases de tots els vila-realencs que així ho han desitjat i ha aconseguit una fita històrica, sense precedents, en la història de les publicacions locals.

IV.- Publicacions més recents
Amb l’ascens del Vila-real a la Lliga de les Estrelles, també han aparegut diverses publicacions relacionades amb el nostre equip de futbol. “Villarreal C.F.” (setembre, 1998), editat per “Poble”, apareix com a butlletí oficial de l’equip i es reparteix de forma gratuïta entre els assistents al Madrigal, però també han aparegut i desaparegut (“Fora de joc”, al 2004) altres publicacions amb sort diversa. Potser la que més temps s’ha mantingut i continua editant-se i repartint-se cada jornada, en format periòdic, és “Groc i blau” (2003).
Les publicacions municipals també creixen a la dècada dels noranta. A banda del “Crònica de Vila-real”, d’informació general, les regidories comencen a presentar els seus butlletins propis, com ara el de la Regidoria d’Esports, “Mulla’t” (desembre, 1994) coordinat per Juanjo Bellés i, a partir del nº3 (1995), per Mª Gràcia Molés. Al maig de 1999 s’edita “Font. Publicació d’investigació i estudis vila-realencs”, en format revista, que a partir del número 2 (maig de 2000) i coordinat per Pasqual Batalla apareix en format llibret en crear-se la Regidoria de Normalització Lingüística (fins ara, porta 7 números, un per any). Tampoc la regidoria de Cultura vol quedar-se enrera, sent Javier Nácher el promotor de “Infocultura” (1999), una publicació al voltant de la programació de l’Auditori de curta vida (només un parell de números), i “Biblioteca Oberta” (gener, 2000), un setmanari que naix en format de tríptic i que, a partir del nº 11 (desembre, 2000) s’editarà fins avui en format Dina-4 (i en digital, pdf; un format que, de moment, se n’ix de l’àmbit de la nostra recerca).

També les associacions de veïns es llancen a la dèria editorial: la pionera ha estat -almenys als darrers anys- la del Barri del Pilar que al 1997 ja anaven pel 15 quan els de l’Hospital editen el primer número del Butlletí de l’AA.VV. “Barrio del Hospital” (1997) i després se n’han sumat d’altres. El Consell de la Joventut va editar un butlletí que ja ha desaparegut, “El Ventall” (1997-199). Un butlletí que sí que segueix editant-se ininterrompudament (des del 1999) és el del “Centre Excursionista de Vila-real”.

Al maig de l’any següent (2000) apareix el número zero de “La Vila”, butlletí informatiu de l’Associació Cultural “Socarrats”, entitat que es troba enllestint, en aquests moments, els actes per commemorar els 300 anys del saqueig i crema de Vila-real per les tropes borbòniques (12 de gener de 1706). Al 2002, l’emissora de ràdio “Onda Cero / Vila-real” publica el primer exemplar gratuït de “Vila-real en festes” que, des d’aleshores, ha arribat puntualment, cada mes de maig, als seus seguidors.
La darrera revista local que ha arribat a les meues mans ha estat “Bulevar” (2003) -perquè el butlletí “Salutmania” (2004) no l’he poguda consultar-. Es tracta d’un revista gratuïta confeccionada per jóvens de la nostra ciutat que ja porta uns quants números i que destaca per l’originalitat de les seues propostes. Però de segur que n’hi ha moltes més perquè, darrerament, la joventut vila-realenca no solament llig i mostra inquietud per la cultura en general, sinó que sembla que, a poc a poc, van passant aquells temps del mesinfotisme, del passotisme i del que m’ho porten tot a la porta de casa...
Perquè tots som poble, entre tots hem de fer poble i sobretot, malgrat el creixement vertiginós de la ciutat, no perdre el sentiment de “Poble” i l’orgull de ser de poble. Enhorabona, Vila-real!

BIBLIOGRAFIA:
- Bernat Esplugues, J.F.: “Bibliografia de temes vila-realencs”. Sèrie III, nº 20. Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1991
- Carceller Ferrer, B. i Font Jericó, E.: “Sesenta años de periodismo local”. En Exágono, nº 70. Publicació dels Lluïsos de Vila-real, desembre 1967
- Doñate Sebastiá, J.M.: “Datos para la historia de Villarreal”. Vol II. Anubar. València, 1972
- Garrido Herrero, S.: “Lletra impresa. Notes sobre el periodisme a Vila-real. La premsa rebuda en 1879”. Cadafal. Vila-real, maig 1983
- Traver García, B.: “Historia de Villarreal”. Impremta de J.Botella. Vila-real, 1909
.........................................................................................................................................................

(Aquest article va ser publicat per la Revista "POBLE" de Vila-real, al maig de 2005, tot coincidint amb el Desè aniversari de la publicació mensual).

EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA DE VILA-REAL (1274-2000)

El terme històric de Borriana fou acabat de conquerir per Jaume I entre el 15 i el 22 de juliol de 1233 -el 16, dia de la Marededéu del Carme, segons la tradició-, provocant l’emigració de l’antiga capital musulmana de la Plana de 7.032 sarraïns, a més de la població dispersa al llarg d’aquell terme que comprenia els actuals de Borriana, Vila-real i Les Alqueries, amb una extensió total de més de 11.506 ha. (més de 138.455 fanecades).
Jaume I fou generós amb Vila-real, ja que en el moment de la fundació (20 de febrer de 1274) li va atorgar un terme històric de més de 6.785 ha.(incloent, naturalment, l’actual municipi de Les Alqueries), encara que, com diu Doñate (1), a la ciutat de Vila-real no hi havia cap sediment anterior de població, malgrat que s’hagen trobat testimonis eneolítics, ibèrics, romans i àrabs dispersos per vàries partides del nostre terme. Pel P.Ramón de Maria (2) sabem que el nombre de donacions de terres en propietat, la majoria amb l’obligació de residència, per part de Jaume I, va superar el centenar (més de 113). Tot tenint en compte que el primer document que conservem correspon a la donació de data 8 de juliol de 1272 (3), ja que dos anys abans de la fundació ja hi havia pobladors en aquesta Vila incipient, podríem aventurar la hipòtesi d’una població entre 200 i 400 habitants per a finals del segle XIII aplicant la tècnica dels focs (és a dir multiplicar llars o cases per 1, 2, 3, 4, 5, 6 ... segons èpoques), encara que, en aquest cas, multipliquem donacions (113) per cases.

I.- CASES, VEÏNS O FOCS.-
Tenint en compte que el primer cens modern i, per tant, científic, racional i fiable correspon a 1857, quan l’Institut Nacional d’Estadística (4) fa un recompte de 10.208 habitants de Vila-real, totes les dades anteriors sempre tindran un caràcter més hipotètic que científic ja que, antigament, els habitants de les localitats eren comptats per focs, és a dir, per veïns o famílies: una família, en demografia, era el grup de persones que vivia a la mateixa casa i s’escalfava a la mateixa llar, d’ací el sinònim de casa (habitatge) per llar (foc). La mitjana de membres d’una família podia ser de 4, 5 ó 6 persones, tot tenint en compte que els períodes de prosperitat i d’alta natalitat han estat acompanyats a tot el món anomenat civilitzat fins, pràcticament, el segle XX d’èpoques de fam i alta mortalitat, abans que la generalització de les vacunes i els avanços mèdics aconseguiren aturar moltes epidèmies i malalties; per tant, sempre multiplicarem els focs per 4, 5 o 6, segons es tracte, respectivament, d’èpoques de feblesa, incertesa o de prosperitat general. La qual cosa, com apuntàvem abans, sempre pot resultar subjectiva.
Als primers temps no fou fàcil repoblar la Vila i les terres de la Plana en general, com ho demostra la quantitat de documents al respecte, la majoria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i aportats pel P.Ramón de Maria (5), com ara la invitació als moros de Castalla i Biar en 1279... De tota manera, una vegada assentada la població, i després de superar amb èxit la Pesta Negra (1348) que a penes va afectar Vila-real, s’arribà als 2.000 habitants el 1366 segons S.Vilanova (6), dada que reforça l’èxit de la repoblació durant el segle XIV. Segons una ponència d’Enric Guinot (7), presentada als estudis sobre població del País Valencià (València, 1988), tenim l’evolució següent en cases o focs: 590 (1379), 587 (1385), 512 (1415), 475 (1427), 380 (1439), 364 (1451), 279 (1469), 323 (1487), 350 (1493), 290 (1499), 363 (1505), 360 (1511), 274 (1523), etc. front als 123 focs de Borriana en aquesta darrera data. Aquestes dades venen a demostrar vàries coses:
1ª) Que Vila-real, ja des del segle XIV, sempre ha tingut més habitants que la ciutat-mare, Borriana.
2ª) Que fins el segle XVII mai tornarem a superar els 2.000 habitants del 1366.
3ª) Que el segle XV, o segle d’or de la ciutat de València, serà especialment dificultós per a la majoria de poblacions valencianes, ja que l’estancament demogràfic que pateix Vila-real està prou generalitzat al llarg de la geografia valenciana. Molts demògrafs i historiadors apunten vàries causes, com ara la subjectivitat del recompte de focs que, normalment, es recollien dels censos del morabatí (un impost de periodicitat sexenal i que només inclou a propietaris amb béns superiors als 105 sous), la successió de les epidèmies als “mals anys”, la guerra civil catalana (1462-1472), la forta pressió fiscal i, en definitiva, una reubicació de la població que es traslladà, majoritàriament a la capital: València va passar de 40.000 habitants en 1418 a 75.000 el 1483.
4º) El segle XVI és de recuperació econòmica i demogràfica passant dels 1.100 habitants (274 focs) el 1523 a 1.850 habitants (460 focs) el 1610, malgrat l’expulsió dels moriscs (1609) que habitaven, sobretot, de la Serra d’Espadà, però que treballaven en gran nombre per als terratinents de Vila-real.
El segle XVII serà de recuperació, amb 474 focs (uns 1.896 hab.) el 1646 fins arribar als 527 focs el 1692, l’any anterior a la Segona Germania que, per una altra banda, no afectà demogràficament, ja que, tot aplicant el coeficient 6, ens donaria una població que superaria, per primera vegada en la història, els 3.000 habitants. És precisament a finals del segle XVII quan es cimenten les bases del futur creixement a base d’una agricultura cada vegada més intensiva (vinya, cànem, morera) i l’arribada d’immigrants de les comarques de l’interior castellonenc que venen a ocupar la mà d’obra dels moriscs.

Les dades estadístiques històriques, dels segles XVII, XVIII i XIX, sobre la població de Vila-real vénen recollides en l’estudi de BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel(8).

El primer cens del segle XVII fou l’encarregat pel Marquès de Caracena en 1609, on manca la ciutat de València. Els anys 1610-11, en realitat, es corresponen a les dates de publicació de la Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reino de Valencia i de la corresponent segona part de Gaspar Joan Escolano on detalla aspectes geogràfics i lingüístics de les principals ciutats valencianes. D’aquest segle es coneix l’existència d’un cens de 1642 molt poc estudiat, un altre parcial de 1692 on tenim la sort de comptar amb les dades de Vila-real i, per acabar, el més complet i conegut de 1646 que ens dóna una població de 474 focs, és a dir, inferior a la de principis del segle: és a dir, que les conseqüències de la crisi subsegüent a l’expulsió dels moriscs afectà, fins i tot, les poblacions valencianes que no comptaven amb població d’aquesta ètnia com era el cas de Vila-real.

II.- L’ARXIU PARROQUIAL
També en l’aspecte tecnològic, per dir-ho a la manera actual, anem millorant: des de 1677 trobem perfectament detallades, clarament i en valencià, les partides de batejos de l’Arxiu Parroquial de l’Arxiprestal. Potser que la gent de Vila-real, en general, no valore en la seua justa mesura els arxius parroquials, però hem de considerar que, des del punt de vista demogràfic, són tant o més importants que els registres civils, perquè antigament tenien aquesta consideració. De fet, a molt pobles que no tenen un arxiu municipal tan ric com el nostre, els historiadors s’han hagut de valdre, bàsicament, dels arxius parroquials per reconstruir la història dels seus pobles.
Aquest redreçament general perillarà d’una manera molt greu a l’esdevindre la Guerra de Successió, a partir de la mort de Carles II el 1700, quan Vila-real comptava amb 3.200 habitants, però, sobretot, pels fets del dia més negre de la història de Vila-real: el 12 de gener de 1706, segons Mossén Benet Traver (9), van morir 235 veïns de Vila-real a mans de les tropes borbòniques del Comte De las Torres. De tota manera, aquest parèntesi bèl·lic, no aturarà l’impuls que venia mostrant la ciutat als darrers anys de l’anterior centúria.
El primer cens dels segle XVIII és l’anomenat Vecindario de Campoflorido, de 1712-1713, ben estudiat i que, amb un total de 424 focs, reflexa les greus repercussions de la Guerra de Successió per a la demografia de Vila-real. Amb els decrets de Nova Planta de Felip V s’establí un únic impost que a les terres valencianes va rebre el nom d’Equivalent i als altres territoris de la Corona d’Aragó uns noms ben diferents: cadastre a Catalunya, contribució única a Aragó i talla a Mallorca. Aquest impost és important des del punt de vista demogràfic perquè ve a donar-nos una idea prou clara, encara que no exacta, dels habitants dels pobles valencians: així, com podem observar al quadre anterior, tenim Vila-real amb 495 focs segons l’Equivalent de 1730, el qual significa que el nostre poble va recuperar-se prompte –almenys econòmicament- de la desfeta de 1706.
A mitjans del segle XVIII, per tant, –encara que sempre hi haurà cert debat per la subjectivitat dels recomptes per focs-, les dades aportades pels nostres historiadors ens situen al voltant dels 4.144 hab. el 1739 com a dada més coherent (10), 4.473 habitants el 1746, fins arribar als temps de la racionalitat amb els censos moderns.

III.- ELS CENSOS MODERNS.-
El primer cens espanyol realitzat amb finalitat estadística fou el Cens d’Aranda, de 1768-1769, però presenta un problema important per al cas de Vila-real: al fer-se per circumscripcions eclesiàstiques i haver-se perdut les dades de la diòcesi de Tortosa, a la qual va pertànyer Vila-real fins el 1968, doncs resulta que és impossible saber quants habitants hi havia en aquell temps a no ser per referències indirectes d’autors coetanis.
El Cens de Floridablanca de 1787, que ha estat qualificat com el millor d’Europa en aquells temps, ens dona un total de 6.750 habitants, és a dir, una quantitat totalment compatible amb les dades dels anys anteriors. El final del segle XVIII, per tant, apunta clarament cap als 7.000 del 1800, encara que tenim una dada anterior: el 1794 Laborde (11) recompta 6.975 veïns al nostre poble que venen a coincidir amb els 1.500 focs (més o menys, uns 6.750 habitants) que ens atorga Cavanilles en les seues famoses Observacions del mateix any (12).
El segle XIX recollirà els fruits sembrats per la Il·lustració i els avanços científics i tecnològics, passant-se d’una demografia de l’Antic Règim (amb altes taxes de natalitat i mortalitat que es tradueixen amb un equilibri demogràfic) a una primera fase d’explosió demogràfica (pel manteniment de la natalitat i la reducció progressiva de la mortalitat) on serà de gran importància la transició des d’una agricultura de subsistència fins una agricultura capitalista centrada en el taronger i que tindrà el seu punt més àlgid a principis del segle XX. De tota manera, pel que respecta a dades demogràfiques (població absoluta, natalitat, mortalitat, etc.) de la nostra Vila, el XIX resulta molt més fosc que no el segle anterior, no per la manca de bibliografia (13), sinó, pel contrari, per la inexistència de documentació als arxius degut a la inestabilitat política que produïren una sèrie de conflictes històrics: Guerra del Francès (1808-1814), Guerres Carlistes (1833-39 ... 1870-73), etc.
Malgrat tot, l’augment de població al llarg del segle superarà el 200%: així passem dels 10.208 habitants del primer Cens de l’I.N.E., confeccionat ja d’una manera sistemàtica, als 16.068 del 1900. L’únic problema que pot presentar-se és que, fins ara, sempre hem comptat la població total del terme històric de Vila-real (amb Les Alqueries) i així ho farem fins el 1985 perquè, oficialment, fins aquesta data és tracta d’un únic municipi, encara que, a partir del 1857 també podem conéixer les dades aproximades dels habitants d’aquell barri vila-realenc, gràcies a l’estudi de Mezquita i Vilanova (13).
Malgrat les epidèmies de còlera dels anys 1854, 1865 i 1886 (en pocs dies més de 657 defuncions), l’increment de la població total del terme històric seguirà el seu ritme, superant els 10.208 habitants (980 d’Alqueries) de 1857, amb aquestes quantitats: 12.887 (1877), 13.750 (1887), 14.407 (1890), fins els 16.068 del 1900 dels quals correspondrien 2.000 a Les Alqueries).

IV.- EL SEGLE XX TRIPLICA LA POBLACIÓ.-
El segle XX, naturalment, és el més estudiat. L’Arxiu Municipal de Vila-real està ben assortit de dades estadístiques i la bibliografia d’autors locals s’ha completat darrerament amb nombrosos estudis. Segons el geògraf Vicent Ortells (15), si en 700 anys es va construir una població per a 20.000 habitants, només en els darrers anys del nostre segle s’ha tingut que edificar una nova ciutat per al mateix nombre de persones... amb els problemes, naturalment, que això comporta, perquè podem estar orgullosos de ser un poble que prospera i de ser la segona ciutat de la província o la que fa 12 al rànking de ciutats més poblades de la Comunitat Valenciana, però la quantitat en sí no és un valor si no va acompanyada de la qualitat de vida, cosa que, darrerament, pareix que tothom té clar i per això se sent parlar, cada vegada més, de creixement sostingut, ciutats per a viure, etc.
En 1985 es produeix la segregació de Les Alqueries, cosa que comporta distintes metodologies a l’hora de presentar les dades fins aquell any, però, això sí, de la mateixa manera que eren oficialment de Borriana els habitants del Vila-real pre-fundacional (1272), tots tenim clar que també eren habitants de Vila-real els que van viure a Les Alqueries fins el 1985. A partir d’aquesta data, naturalment, els recomptes oficials es fan per separat.

Vila-real entra, encara que amb retard, en la segona fase de l’explosió demogràfica amb una natalitat mitjana i una mortalitat baixa, després dels rigors d’una llarga postguerra, a partir de mitjans de la dècada dels cinquanta, tot coincidint amb una incipient i vertadera revolució industrial que portarà onades d’immigrants i els inicis del “baby boom” dels seixanta.
Els principis del segle, però, foren molt durs, ja que a l’incendi del cine “La Luz” del 27 de maig de 1912 (que causà més de 60 morts), s’unirien després altres esdeveniments històrics com ara la Gran Guerra de 1914, una epidèmia de grip en 1918 -“la cucaratxa”- que causà molta mortaldat a la nostra ciutat, certa recuperació als feliços any vint que acabarien amb el crash de la Borsa de Nova York de 1929, la guerra civil del 36 que enllaçaria amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, com ja hem apuntat, la llarga postguerra de fam regatejada a base de pa de panís i moniatos.
A finals de la dècada dels setanta, Vila-real entra en la IV Fase de l’evolució demogràfica, típica dels pobles desenvolupats, amb una natalitat baixa (que coincidirà amb les repercussions de la crisi del petroli i els inicis de la transició política) i una mortalitat més baixa encara que encetarà el camí cap al creixement zero que tenim actualment en quant a saldo vegetatiu: Vila-real segueix creixent a finals de segle, però només com a conseqüència del saldo migratori, és a dir, per la gent d’altres localitats dels voltants que continua fixant la seua residència a la nostra ciutat, així com gent d’altres races i latituds que venen com a mà d’obra per a moltes feines que ja no fan els vila-realencs.

V.- A TALL DE CONCLUSIÓ.-
El repte del segle XXI, al que entrarem amb una població superior als 42.000 habitants –segons dades del Servei Municipal d’Estadística-, serà mantindre les nostres tradicions ancestrals, però amb el mateix clima de convivència i tolerància que, fins ara, sempre ha imperat al nostre poble. És a dir, enfortir la identitat, la multiculturalitat, a més de les actituds no sexistes (17) i el respecte als més grans, potser seran els valors a conrear, consensuar i potenciar entre tots els vila-realencs, ja que l’augment de la natalitat sembla, ara per ara, una utopia inassolible als pobles desenvolupats.
Altres indicadors demogràfics, com ara la “sex ratio”, o nombre de barons per cada 100 dones, es situa al voltant dels nivells considerats normals; per exemple, es considera que de cada 100 xiquetes han de nàixer 106 xiquets, per allò de l’esperança de vida, i que la sex ratio, per tant, ha d'apropar-se a la igualtat, és a dir, al valor 100. Segons l’I.N.E., la població de dret a 1 de gener de 1996 era de 39.550 persones a Vila-real, de les quals 19.619 eren homes i 19.931 eren dones, és a dir, que la sex ratio de 1996 era 98,43 i la d’enguany, amb les dades del Servei Municipal d’Estadística a 1 d’abril de 2000, que ens donen un total de 41.995 habitants (21.017 homes i 20.938 dones), és exactament de 100,37. Això vol dir que la sex-ratio a Vila-real no para de créixer a favor dels homes perquè, encara avui, és una ciutat en permanent creixement demogràfic masculí, degut al major nombre d’homes que venen a viure i, sobretot, a treballar en les nostres indústries, entre els quals destaca el component d’homes que venen del Sud, sobretot d’Andalusia, però també d’altres països i d’altres cultures del Nord d’Àfrica. I si la diferència, entre el nombre d’homes i de dones, no és encara major és per aquella llei de vida que diu que sempre hi ha més vídues que vidus i que comporta en la immensa majoria de pobles i ciutats una sex-ratio per davall de 100, és a dir, al contrari que a la nostra ciutat.
En aquest aspecte, per tant, podem afirmar sense por a equivocacions que Vila-real presenta una demografia singular i molt diferent a la del 90 per 100 de les ciutats, on l’element femení és, sempre, clarament majoritari com és el cas de Castelló (3.641 dones més que homes en 1996 segons l’I.N.E.), la Vall d’Uixó (339 dones més) i Borriana (761 donés més) a les terres de la Plana, però també de València (amb 36.763 dones més) o Alacant (amb 11.025 dones més que homes), per no estendre’ns en exemplificar en casos concrets el que és la tònica general.
L’esperança de vida, o mitjana d’anys que solen viure les persones que viuen a un mateix lloc, té valors semblants als d’altres poblacions de les nostres característiques amb més de 77 anys pels homes i uns 82 per a les dones que, per una altra banda, van assolint quotes de participació en la vida laboral cada vegada més aprop de la dels hòmens. Aquest fet tan positiu, no obstant, comporta a llarg termini un futur descens de la seua esperança de vida, tal com vagen assolint majors percentatges de treballs de risc: camioneres, obreres de Vila, funcionàries dels cossos de seguretat, etc.
La natalitat continuarà a la baixa, encara que s’enceten polítiques natalistes destinades al fracàs, com a d’altres països europeus (França, per exemple), mentre la tecnologia continue retallant llocs de treball a la indústria que no pot assumir el sector terciari. Aquest descens, en combinació amb l’increment de l’esperança de vida, farà que, en un futur pròxim, hi haja al llarg d’un any major nombre de defuncions que de naixements, és a dir, el saldo vegetatiu serà negatiu i, per tant, començarem a entrar en la darrera fase demogràfica o fase regressiva, produint-se la mateixa situació a la que ja han arribat pobles de Suècia o d’Alemanya, per exemple.
Si anys enrera els vila-realencs ens capficàvem per arribar a ser -eu!- “europeus”, en l’aspecte demogràfic també podem dir que ens hem superat.

VI.- NOTES I BIBLIOGRAFIA
1.- Doñate Sebastià, José Mª: “Datos para la Hª de Villarreal”; vol.2, pàg.32-33
2.- P.Ramón de Maria: “El Repartiment de Burriana y Villarreal”; Introducció, pàg.XXXII.
3.- García Sanz, Arcadi; García Edo, Vicent: “La Carta Pobla de Vila-real”; pàg.15
4.- Instituto Nacional de Estadística (http//www.ine.es). Però també podeu consultar la pàgina web del Servei Valencià d’Estadística (ive.infocentre.gva.es), així com la del Seminari d’Estudis de Població del País Valencià (www2.uji.es/seppv).
5.- opus cit.; pàg. 145
6.- Vilanova Añó, Santiago: “Gent d’ahir . Evolució demogràfica de Vila-real: de la fundació a la guerra del Francès (1274-1808)”; pàg. 9.
7.- Guinot Rodríguez, E.: “Demografia medieval del Nord del País Valencià”; pàg.242
8.- Bernat Martí, Joan Serafí i Badenes Martín, Miquel Àngel: “El crecimiento de la población valenciana (1609-1857)”. Edicions Alfons El Magnànim; València, 1994
9.- Traver Garcia, Benito: “Villarreal en la Guerra de Sucesión”.
10.- Vilanova Añó, S.; opus. cit.; pàg.56
11.- Laborde: “Itineraire descriptif de l’Espagne”. París, 1809
12.- Cavanilles, A.J.: “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”. Madrid, 1795
13.-Mezquita Broch, P.; Vilanova Añó, S.: “Vida i mort a Vila-real en el segle XIX”; pàg.11
14.- Opus cit.; pàg. 14
15.- Ortells Chabrera, Vicent; Quereda Sala, José: “La Plana de Castelló”; pàg. 104
16.- Martí Castillo, Raquel: “Vila-real: Creixement demogràfic i urbà (1960-1991)”; pàgs.34 –37.
17.- Bernat Martí, J.S.; Alcañiz Moscardó, M.; Martí Castillo, R.: “La situació sociodemogràfica de la dona a Vila-real”. Regidoria de la Dona; Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1999.
..........................................................................................................


Des del propassat abril de 2007, Vila-real ha superat la barrera demogràfica dels 50.000 habitants. (Aquest article ha estat publicat, sota el títol de "Vila-real(1274-2000): Evolució demogràfica"), al nº 2 de FONT, Publicació d'investigació i estudis vila-realencs de la Regidoria de Normalització Lingüística; Ajuntament de Vila-real, setembre de 2000)