15 de gen. 2008

SANT ANTONI I LA TRADICIÓ AGRÀRIA


Als temps antics, abans de la Guerra de Successió, Almansa i els Decrets de Nova Planta, Sant Antoni era el patró de tots els llauradors i ramaders. Més endavant, la castellanització lingüística i la tradició mesetària ens imposà -no he pogut comprovar si per reial decret- al bo de Sant Isidre (patró dels madrilenys).

La tercera setmana de gener ha estat tradicionalment reconeguda com la més freda de l'any Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquita i fregamans. S’anomena dels barbuts pels tres sants que es representen tradicionalment amb barba: Sant Pau ermità (15 de gener), Sant Antoni Abat (17 de gener) i Sant Maür (18 de gener). També hi ha qui inclou dins aquests sants a Sant Vicent màrtir (22 de gener) i altres sants barbuts menors, com ara Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener), Sant Faci (18 de gener) i Sant Canut (19 de gener).

Més que la Bíblia o l'Alcorà, estem convençuts que el Costumari de Joan Amades ve a ser la guia etnològica i etnogràfica de les tradicions de valencians, catalans i mallorquins. Doncs, bé; aquest costumari en qüestió dedica un total de 78 pàgines (467-545) a explicar les tradicionals festes de Sant Antoni a les comarques de Castelló, la qual cosa palesa la importància que van tenir aquestes celebracions en altres temps més rurals.

La festa de Sant Antoni sempre ha estat dedicada als animals domèstics: antigament, als temps de l’economia de subsistència, als que hi havia a casa per necessitat i, actualment, als que tenim perquè ens agrada. Les famílies sempre han portat el seu bestiar a la benedicció, per lliurar-lo de qualsevol mal, la vespra de la celebració. De la festa, la vespra: la processó del bestiar, popularment coneguda com la matxà, sempre s'ha celebrat el dia 16 a boqueta-nit. Darrerament els Lluïsos de Vila-real l'han recuperada i la participació dels vila-realencs, d'uns ans ençà, comença a desbordar-se.

Els participants més celebrats sempre havien estat els genets. Uns dies abans de la festa, els majorals feien una capta per les cases de frares, confrares i devots per tal de sufragar les despeses. La vesprada del dia de la festa, al so de dolçaina i tabal, eren repartides les coques de panoli als participants en la desfilada. A Vila-real solien donar als genets una coca de pasta fina en acabar la processó. També havia estat tradicional recitar textos descriptius de la festa del Sant abans de començar la matxà que, normalment, solien ser versos en valencià acabats amb una fórmula semblant a la següent:

La festa està publicada,
la processó vaja endavant;
anem a donar l’enhorabona
al majoral d'aquest any;
però abans de continuar,
per a més glòria del sant
i per fer rabiar el dimoni,
diguem tots en alta veu:
visca el pare Sant Antoni!


Un dels costums més reeixits de la festa de Vila-real era l’encesa de fogueres, un costum mediterrani que significava l’anunci o pregó visual de la festa, així com un punt climàtic d'atracció al carrer en aquells freds hiverns on encara no s'hi parlava de canvis climàtics. També es van arribar a fer, entre d’altres, curses d'haques i concursos de tir i arrossegament.

Sant Antoni, potser per la seua condició d'anacoreta, té dedicades moltes ermites: la més famosa a la Plana Baixa és la de la Muntanyeta de Betxí, però també al nostre poble es té la sospita de que junt a l'actual Termet, vora el Millars, li havien erigit una capella a Sant Antoni Abat. De fet, hi ha una imatge de Sant Antoni al costat de l'altar de la Marededéu de Gràcia que, a més d’homenatjar els frares ermitans que l’habitaren en temps medievals, ens assenyala la importància de la celebració. També s'especula amb la possibilitat de que es tracte d'una rèplica de l'antiga imatge de Sant Antoni que hi havia a la desapareguda ermiteta. Des de sempre, però, s’ha celebrat la diada a l’Ermita amb una festa especial el 17 de gener organitzada per l’Ajuntament amb cerimònia religiosa i repartiment gratuït de panets beneïts i llonganisses seques.

La festa de Sant Antoni té certes versemblances amb les festes consuàlies romanes que tenien lloc pel desembre i per l’agost en honor de la divinitat Cònsua. La primera era per preservar el bestiar del mal i la segona tenia per objecte festejar el final de la collita. A Roma, cada 8 de gener tenia lloc la coronació d'ases i mules davant l'altar de Júpiter: una vegada celebrats els sacrificis, els genets els posaven corones de murtra i de llorer, tot organitzant una cavalcada que voltava pels carrers de la Ciutat Eterna.

Per últim, dir que allò de les temptacions de Sant Antoni, mentre es trobava solitari al desert, ha donat molt de jóc al món de la cultura: des dels quadres pictòrics, com ara aquest del Dalí, fins als refranys tradicionals més rebordonits que, a terres valencianes, quasi sempre solen apuntar en la mateixa direcció: Sant Antoni del porquet, a les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet.
..........................................................................................................................................
Aquest article fou publicat al nº15 de la Revista POBLE (Vila-real, gener de 1997)

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes