16 d’oct. 2008

02: L'Europa Feudal

La societat feudal europea va anar consolidant-se cap a l'any 1.000 d.C.

ELS CASTELLS MEDIEVALS.-


El Feudalisme medieval es va caracteritzar pel domini d'una economia agrícola basada en l'explotació de la terra, la possessió de la qual (latifundis) va ser un símbol de prestigi social i de poder. A partir del segle XI torna a aparèixer la ciutat amb l'especialització en el treball pel desenvolupament del comerç i de l'artesania. Per una altra banda, una minoria militar eclesiàstica es va apropiar d'una gran part dels excedents agrícoles i va establir una dependència personal desenvolupant un aparell jurídico-militar (piràmide feudal) de les relacions personals entre el senyor i els seus súbdits militars (vassallatge).

I.- L'ECONOMIA FEUDAL: EL CAMP.- Durant els segles XI, XII i XIII les ciutats van experimentar una fase expansiva al passar a ser centres de comercialització dels excedents agraris: els progressos tècnics (molí d'aigua, arada abocadora amb rodes, ús del cavall com animal de tir i arrossegament, ús dels estris de ferro...) van fer augmentar la producció i, com a conseqüència directa, la població llauradora.

1.1 El treball de la terra.-
-Característiques de l'agricultura feudal (economia de subsistència):
a) Policonreu de cereals i complementaris (lleguminoses, hortalisses, vinya, olivera, fruiters i plantes industrials: cànem).
b) Conreus comercialitzables: desenvolupament del comerç (a partir del s.XIII): exportació a mercats llunyans (vi, oli...).
c) Predomini del secà (terres pobres): rendiment molt baix.
d) Ampliació de les zones de regadiu (s.XII-XIII): valls de l'Ebre, Guadalquivir, Túria, Xúquer... (agricultors mudèjars).
e) Dependència de les condicions meteorològiques: males collites, escassesa, fam, malalties, epidèmies... (cicle de la mort).
f) Utilització dels boscos: aliment pels ramats, fusta, eines, cacera...

1.2 La ramaderia.-
Tenia un paper complementari de l'agricultura: aliments, primeres matèries, adobs, força de tracció i de combat, etc. Hi ha que destacar la ramaderia de les zones pobres de secà amb escassa densitat demogràfica: així a Castella va assolir un gran desenvolupament, amb l'augment i la millora del bestiar de llana (merines) i el foment de la trashumància cap a Extremadura, fonamentalment.

Els reis de Castella van oferir als ramaders privilegis de pas i de pastura. L'organització de "mestas" locals va portar al rei ALFONS X a l'aprovació de l'HONRADO CONCEJO DE LA MESTA DE LOS PASTORES DE CASTILLA (1273) que aplegava la majoria de grans propietaris d'ovelles (noblesa, ordres militars, clergat..).

1.3 La propietat de la terra.-
Durant els segles X-XV la propietat de la terra es va fer molt confusa: en principi, les senyories territorials tenien caràcter temporal o vitalici ("beneficium"), més tard assoleixen el caràcter hereditari ("feudum")... la renda d'aquestes senyories era lliurada pels treballadors del camp en forma de subministrament d'excedents, però sobretot en dies de treball (en temps de collita o verema).

La senyoria jurisdiccional, a partir del segle XIII, distingia entre l'eminent domini del senyor (que cobrava les rendes) i el domini útil que corresponia al llaurador: la Monarquia concedia als nobles feudals (laics o eclesiàstics) una sèrie de drets sobre els habitants de les seues terres i funcions públiques (fer justícia, cobrar impostos, establir monopolis, etc.).

El perill de fuga dels llauradors adscrits a la terra augmentava quan la Reconquesta proporcionava noves terres i els monarques oferien importants privilegis per atreure els repobladors (CARTA POBLA).

A la Catalunya Vella es va establir un dret de redempció, en metàl.lic, dels lligams amb el senyor que donaria lloc més endavant (temps de Ferran "El Catòlic"), pels abusos o "mals usos" dels senyors, al conflicte dels "pagesos de remensa".



II.- LA SOCIETAT FEUDAL.-

2.1 Una societat estamental:
La societat feudal s'estructurava en dues classes econòmiques formades pels terratinents (NOBLESA i CLERGAT) i pels treballadors del camp (POBLE). Es van agrupar en ESTAMENTS o ORDRES, en funció del seu paper dintre de l'estructura general de la societat i segons l'estatut jurídic propi.

2.2 Grups socials bàsics:

-LA NOBLESA ("bellatores" o guerrers).- Gaudia d'un estatut jurídic privilegiat que l'eximia de pagar impostos, li permetia d'obtenir càrrecs polítics, beneficis i jurisdiccions, li proporcionava indemnitzacions més elevades en els judicis i la inscrivia en l'Ordre de Cavalleria. Es distingia una alta noblesa o rics-homes, d'una baixa noblesa formada per cavallers o infançons. L'alta noblesa va ser més important a Aragó que a Catalunya; i a partir de la dinastia dels Trastàmara a Castella.


-EL CLERGAT ("oratores" o predicadors, resadors).- Acaparava una gran part de la riquesa territorial, del fisc (delme) i de les senyories jurisdiccionals; tenia els mateixos privilegis que la noblesa. Va ser la classe rectora de la vida cultural.



-EL POBLE ("laboratores" o treballadors).- Els treballadors del camp representaven quasi el 90% de la població dels regnes ibèrics. Encara que, en principi, es diferenciaven en petits propietaris lliures, colons i serfs, al capdavall van acabar tots adscrits a la terra.


A les ciutats, però, va perviure el concepte de llibertat i d'autogovern entre una nova classe social, LA BURGESIA, davant la jurisdicció senyorial, encara que una minoria de mercaders rics i nobles van acabar acaparant tot el poder (a Castella va tenir poca importància). A Catalunya l'alta burgesia va formar l'aristocràcia municipal (oligarquia urbana). A la llarga, els interessos de l'alta burgesia o patriciat urbà (mercaders rics, mestres dels gremis) va coincidir amb els de la noblesa pel desig dels burgesos d'accedir a l'estament privilegiat (compra de terres i de títols nobiliaris), sobretot a les grans ciutats com ara Barcelona (ciutadans honrats).

2.3 Les minories marginades:

-ESCLAUS.- Al segle XI hi havia encara molts mercats d'esclaus. De fet, l'esclavisme seguirà sent una pràctica habitual.

-MENDICANTS.- Les males collites provocaven la fam i la pobresa amb l'augment de la mendicitat.

-JUEUS.- Grup minoritari amb gran capacitat de treball amb un important paper en el desenvolupament econòmic i cultural, sobretot a la Corona d'Aragó on representaven un 7% de la població. Es dedicaven al comerç i a oficis especilitzats (orfebreria) o lucratius (crèdit)i també ocuparen càrrecs administratius importants relacionats, sobretot, amb la hisenda. L'ANTIJUDAÏSME regnant els va fer sofrir persecucions implacables ("POGROMS") que fins i tot acabaren en matances massives (1391) fomentades per les classes altes (interessades en ocupar el seus càrrecs i negocis) en èpoques de males collites i de fam: van ser obligats a viure en barris separats (aljames, calls, jueries). Les conversions fomentaren una nova divisió entre cristians vells ("puresa de sang") i cristians nous o "conversos" (jueus).

-MUDÈJARS.- Representaven la quarta part de la població a la Corona d'Aragó. Al no ser gent de fortuna, ni riqueses, no van ser víctimes de la intolerància, ni van sofrir persecucions malgrat el menyspreu general: tenien poca cultura, però van mantenir els seus costums musulmans als barris propis o moreries.



III.- L'ESTRUCTURA POLÍTICA.-

3.1 Un sistema de relacions personals:

Va desaparèixer l'antiga concepció romana de l'estat, convertint-se les relacions polítiques en vincles personals on el poder creix mitjançant el vassallatge.

L'inferior es vinculava al seu superior immediat pel ritu de l'homenatge-investidura i un jurament a canvi del qual el vassall rebia la investidura d'un feu o senyoria. La piràmide feudal era molt complicada perquè un mateix noble podia ser vassall de diversos senyors, dels quals havia rebut feus i als qual havia jurat fidelitat: era un sistema de pactes entre nobles per defensar els seus privilegis davant el monarca i, sobretot, davant l'estament del poble no privilegiat (població rural i burgesia).

Aquesta estructura deixava molt poc de poder al monarca (sobretot a Aragó) i cada regne quedava convertit en un mosaic de jurisdiccions i diferents justícies amb superposició i dualitat d'administracions. Només a partir del segle XIII els monarques van mirar de recuperar la seva funció sobre tots els súbdits de l'estat.

3.2 La monarquia de vassallatge feudal:

Els monarques castellano-lleonesos, aspirants sempre a una monarquia absoluta, van estar menys disposats a concedir senyories a la noblesa. Al voltant del monarca es va anar formant una cort de familiars, nobles i funcionaris que van ser l'embrió de l'administració reial. Durant els segles XI-XV la Cort castellana no va tenir residència fixa (Lleó, Toledo, Sevilla...). Hi havia una divisió territorial en "merindades", governades en nom del rei per un funcionari o "merino", al qual es va superposar un "adelantado" en temps d'Alfons X (segle XIII).



De tota manera, aquesta administració va tindre problemes en les jurisdiccions de les senyories nobiliàries i de les autoritats municipals. Alfons X el Savi també va intentar, sense èxit, unificar la legislació dels regnes de Castella i Lleó, amb la publicació de diferents obres legislatives: Fuero Real, Espéculo i Las Partidas. El primer codi feudal europeu (CODI DELS USATGES que es remunta al segle XII) establia a Catalunya una jerarquia feudal de 5 nivells: comtes, vescomtes, comdors, vasvassors, milites.

Al segle X, a causa dels atacs d'Al-Mansur i de la debilitat dels comtes, els grans "aprisiadors" i els funcionaris van acaparar poders públics i van començar a fer-los hereditaris. Més tard, amb la unió d'Aragó-Catalunya i la conquesta de nous territoris (Mallorca i València), la monarquia de la Corona d'Aragó es va basar en aquests principis (molt diferents del regne castellano-leonés):

a) No era una monarquia absoluta, sinó pactista: el rei, quan era investit, es comprometia amb els seus vassalls en les Corts.

b) La Corona d'Aragó era una "federació" de tres estats (Aragó, Catalunya-Mallorca i València): diferents lleis, corts, costums... però un mateix monarca amb un representant o "virrei" a cada estat.Tant a la Corona d'Aragó com a la de Castella l'administració es basava en la Cúria (Cort) i en una jerarquia de funcionaris: les reunions ordinàries de la cúria esdevingueren amb el temps Consell Reial i les extraordinàries es van convertir en convocatòria de les Corts.




3.3 Les Corts:

A CASTELLA es reunien cada 2 anys i les decisions no tenien poder legislatiu vinculant.

A la Corona d'ARAGÓ eren un veritable poder legislatiu: cada regne de la Corona d'Aragó tenia les seues pròpies Corts que sempre s'obrien amb la presentació dels greuges contra el rei o els seus funcionaris. El Regne de València va mantenir fins el segle XVIII les seues institucions i el seu govern propi encara que, cada vegada, més limitats en l'exercici del poder per la creació de nous organismes reials.

D'aquestes institucions n'hi havien dues bàsiques: Les Corts Valencianes, l'origen de les quals es remunta al segle XIII, estaven formades per representants dels tres estaments o braços: el noble o militar, l’eclesiàstic i el popular o reial... i la Generalitat que estava formada pels diputats representants dels tres estaments que actuava com una diputació permanent entre cada convocatòria a les Corts. A partir del temps dels Reis Catòlics, la Generalitat va perdre competències.
.............................................................................................................




LECTURA: L'AGRICULTURA FEUDAL

L'anomenada Edat Mitjana (segles VI a XIV, aproximadament) és una de les èpoques històriques en la qual l'activitat agrícola i ramadera tenia més importància.
Hi havia poques ciutats i gran part de la població vivia al voltant dels castells feudals. Al castell habitava el senyor, propietari de les terres circumdants, i els camperols cultivaven les seues terres a canvi de nombrosos serveis que li feien. Quasi no hi havia comerç i sols l'artesania tenia certa presència.
"El camperol de l'Edat Mitjana havia de treballar dur, des que es feia de dia fins la caiguda del sol, per aconseguir simplement sobreviure amb la seua família. El seu llogaret formava part dels dominis del senyor feudal. Estava format per una sèrie de cabanes edificades a l'atzar, a les vores d'un carrer empedrat. La cabana, d'una sola habitació, era construïda amb rajoles de fang sense coure, tenia l'estructura de fusta i la teulada de palla. Solia posseir un campet per plantar-hi hortalisses. Criava algunes gallines, un o dos porcs i una vaca. Com a vilà o serf havia de treballar tres dies a la setmana (més en temps de sega) en les terres del senyor.
El vilà havia de pagar impostos al senyor i la desena part del que recollia (el delme) a l'Església. A més, a les grans festes devia portar al senyor determinades quantitats de forment, pa, ous, aviram, llegums i vi. Tota la seua vida era sota el control del castell. No podia casar-se sense el consentiment del senyor, ni vendre bestiar o terres, ni abandonar el llogaret. Si intentava fugir i era capturat el castigaven, si no es convertia en un vagabund més.
Quan la collita era insuficient, el vilà i la seua família coneixien la fam i la malaltia. L'esperança de vida a l'Edat Mitjana era inferior a la meitat de l'actual i molts infants morien al poc de nàixer.
Tot el treball es feia amb les mans, llevat de la mòlta, que es feia amb molins, propietat també del senyor.

JOHN GILBERT (La vida d'un cavaller).-

ACTIVITATS.-
1) Vocabulari: EDAT MITJANA · SERF · DELME · ESPERANÇA DE VIDA.
2) On vivia la major part de la població durant l'Edat Mitjana?
3) Com era la cabana del camperol feudal?
4) A més del delme, quins altres impostos tenia l'obligació de pagar al senyor?
5) Quin era l'únic treball que no es feia amb les mans? On es feia? Coneixes algun molí medieval? On està situat?
6) Quins altres treballs d'artesania s'havien de fer quan no n'hi havia comerç. Escriu 10 noms d'oficis desapareguts.
=================================================

L'ART PREROMÀNIC no agrupa una forma artística particular, sinó més aviat l'expressió genèrica que designa qualsevol manifestació artística anterior a l'art romànic i posterior al període clàssic romà. Tampoc no és una denominació aplicable a una àrea geogràfica determinada, sinó que es fa extensiva a l'art d'Europa occidental en general.

Així doncs, el terme preromànic s'aplicaria, al període comprès entre mitjans del segle V (caiguda de l’Imperi Romà d'Occident) i principis del segle XI (expansió del romànic), i, pel que fa a l’aspecte estilístic, a l'art ostrogot, longobard, carolingi, otonià, etc. A l'estat espanyol està representat, sobre tot, per l'art asturià:

Església preromànica de Santa Maria del Naranco, Astúries (2006)

Situada dins de l'antic recinte palatí del mont Naranco, on hi havia uns terrenys destinats a la caça. Va ser construïda l'any 848 per Ramiro I com a palau de descans. També hi va fer construir, uns metres més amunt, l'església de San Miguel de Lillo. Quan en el segle XIII es va derrumbar part d'aquest temple, es va traslladar la seva ara d'altar al palau i es va transformar en església dedicada a Santa Maria. Malgrat tot, avui en dia és difícil interpretar quins són realment els usos que va tenir l'edifici. El que si sembla clar es que Ramiro I el va fer construir com a signe de poder, mostrant una voluntat d'unir la tradició del passat amb la seva monarquia i intentant que el seu nom perdurés al llarg dels segles.


Església preromànica de San Miguel de Lillo, Astúries (2006)




L'ART ROMÀNIC.-

L'art Romànic naix a l'occident cristià entre els segles XI, XII o XIII, segons els països. És el resultat d'ajuntar la tradició romana amb les influències orientals.



ARQUITECTURA.-
El fet fonamental és la substitució de la coberta de fusta per la volta de canó. Com a conseqüència d'aquest tipus de coberta, la columna és substituïda pel pilar. Les portes i finestres són escasses i senzilles. Els murs grossos i reforçats pels contraforts. La decoració és geomètrica i, en alguns casos, s'utilitzen motius vegetals o animals molt estilitzats. Els monestirs són els edificis més característics del Romànic.



ESCULTURA.-
Les primeres escultures romàniques són còpies d'obres d'artesania treballades en ivori o metall que, traspassades a la pedra, constitueixen una escultura o un fris amb el que es decoren parets i espais sense cap sentit arquitectònic. Més tard, el sentit arquitectònic serà la característica més important que destacarà en l'escultura romànica. Així les formes escultòriques es deformaran per ajustar-se a la forma cúbica del capitell, a la mitja circumferència del timpà i a les allargades formes dels muntants. Per això l'escultor romànic no trobarà cap impediment per variar els cànons o per imprimir moviment a les figures. Durant el Romànic de la darrera època, l'escultura es caracteritza per la seua profusió i per la riquesa de moviment i ropatges; també es torna a oblidar la seua funció arquitectònica i busca, només, els efectes anecdòtics.



PINTURA.-
Des de l'època bizantina, persisteix l'actitud antinaturalista. És de caràcter decoratiu i el pintor utilitza la seua obra com a part integrant de l'edifici. La pintura romànica és simbòlica, concentrant tota la seua atenció en la figura animada que, tan si està situada a sobre un paisatge arquitectònic, com rural, es representa simbòlicament. Les figures es dibuixen amb línies molt grosses, negres o de color roig obscur, subratllant així el seu valor decoratiu i els colors plans.


Art RomÀnic
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: selectivitat art)


.............................................................................................................

PROVA OBJECTIVA: L'EUROPA FEUDAL
- Marca la resposta correcta:

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes