Des del 1973, quan els països integrants de l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli, entre els quals hi havia Líbia, per exemple, i d'altres dictadures de renom) decidiren pujar els preus del petroli de forma desorbitada amb la intenció de reivindicar-se davant els països desenvolupats, tot causant una greu crisi energètica i econòmica als estats consumidors no productors, sembla que ha plogut molt, és cert, però s'ha avançat molt lentament en la diversificació del consum energètic i en la transició cap a polítiques de sostenibilitat.
En el cas espanyol, a més de postposar-se la solució al dèficit energètic, actualment assistim al deteriorament de les centrals nuclears més antigues (construïdes, com la de Garoña, en 1970, és a dir, al tardofranquisme), mentre les energies alternatives com ara la solar i l'eòlica -malgrat el notable increment durant la darrera dècada- aporten un percentatge encara molt insuficient ja que a penes superen un un 35% de la demanda d'electricitat.
L'economia espanyola pateix un greu problema energètic, ja que estem parlant del segon estat generador d'energia eòlica al món i el primer d'Europa en energia solar fotovoltaica... el problema és que els alts percentatges que se solen citar sobre quant es cobreix amb renovables es refereixen a la part de generació elèctrica que prové d'aquestes fonts. Com és sabut, l'electricitat és una font d'energia secundària, que es genera a partir de les diverses fonts primàries (carbó, petroli, gas natural, nuclear, hidràulica, eòlica, solar ...). Però els percentatges d'electricitat generats mitjançant renovables són enganyosos, ja que els combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), a més d'utilitzar-se en la generació d'electricitat, cobreixen de manera directa importants necessitats energètiques en el transport o la calefacció.
Per això, és molt més rellevant saber quin percentatge de les nostres necessitats totals d'energia es cobreix a partir de les diferents fonts primàries. En fer-ho, amb dades de 2008, el panorama canvia radicalment. En realitat, els hidrocarburs (petroli i gas natural) segueixen cobrint al voltant del 70% de les necessitats energètiques espanyoles, un 47'6% el petroli i un 24'3% el gas natural. Els inconvenients d'aquesta dependència del petroli són ben coneguts. El gas natural no presenta una veritable alternativa al petroli, ja que el seu preu està molt vinculat al d'aquest.
La quasi total dependència exterior en l'abastament d'hidrocarburs fa que el seu cost equivalga al 50% de l'enorme dèficit comercial espanyol. També provoca una dependència exterior del 80% de les nostres necessitats d'energia primària (el petroli, el gas natural i part del carbó), davant d'un 50% com a mitjana en la Unió Europea, aproximadament.
No hauríem de menystenir la importància d'aquests temes per al funcionament de l'economia espanyola. Els inputs energètics són un requisit tan imprescindible per a l'activitat econòmica com els laborals, estan presents en pràcticament tots els sectors, i alguns són intensius en la seua utilització. Els efectes negatius d'un model energètic defectuós, com l'espanyol, sobre la competitivitat internacional de les nostres empreses o sobre l'atractiu del país com a destinació de les inversions estrangeres són considerables.
El 20% de les nostres necessitats energètiques que produïm domèsticament prové del carbó (part s'importa), les energies renovables i la nuclear. El carbó cobreix el 9'8% de les necessitats energètiques espanyoles. Per desgràcia, el carbó asturià és de baixa qualitat i costós d'extreure. Només és viable econòmicament amb el suport públic, de manera que des del segle XIX s'han enterrat ingents recursos en mantenir-lo. És un error en el qual encara avui es persisteix. El seu caràcter altament contaminant també ho fa poc aconsellable. No obstant això, les reserves mundials són grans i podria recuperar atractiu si es perfeccionen les tècniques per corregir els seus efectes sobre el medi ambient, com la captura i emmagatzematge subterrani del carboni.
Les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica ...) només cobreixen, com hem dit, el 35% de les necessitats elèctriques però són, amb tot, el futur. Però, donat el seu insuficient nivell de desenvolupament tecnològic actual, no estan en condicions encara de fer front a les necessitats d'energia de les societats desenvolupades, si més no sense que aquestes canvien dràsticament la seua forma de vida (cosa poc viable a curt termini). Aquest context ha portat a tornar a apostar per l'energia nuclear a països com França, el Regne Unit o Finlàndia. A Espanya, des de 1983 existeix una moratòria nuclear que impedeix construir noves centrals, encara que persisteixen set grups en cinc centrals ja construïdes encara en funcionament. Aquestes centrals residuals, però, cobreixen avui més del 20% de les necessitats energètiques.
Aquesta modalitat d'energia presenta avantatges, com l'absència d'emissions a l'atmosfera, l'ésser estable, barata i poder-se generar en el propi país. No es poden ignorar els inconvenients en forma de residus de llarga durada i riscos (encara que mínims, potencialment molt perjudicials) d'accident. Assenyalen, però, els experts que les noves centrals de tercera generació són més fiables i eficients, així com que els residus potser puguin reutilitzar en el futur. No deixa, en qualsevol cas, de ser una postura hipòcrita (i molt cara) importar de França l'energia que generen amb les seves centrals nuclears, algunes d'elles situades a pocs quilòmetres de la nostra frontera.
El debat nuclear, malauradament, s'ha reobert arran dels problemes que s'estan vivint, encara, al Japó. Si la vida útil de les centrals es fixa en els 40 anys, com sembla la postura oficial, les autoritzacions d'operació venceran entre 2012-2027 i una central triga entre 10-12 anys a ser construïda. Si no podem prescindir encara d'aquesta energia i ens permetem concedir-nos un marge de temps per a la transició cap a les renovables, potser és millor utilitzar l'energia nuclear racionalment, en comptes d'allargar la vida d'unes centrals construïdes fa tant de temps.
També podem comptar, en un futur que esperem pròxim, amb algunes de les noves tecnologies en desenvolupament com l'energia de la mar (onades, corrents, marees, eòlica) o la fusió nuclear en lloc de la fissió que ara s'utilitza (amb un combustible inesgotable, residus de baixa intensitat i una reacció més segura, però encara no desenvolupada).
Una altra dada negativa, és que el 2010, segons l'Agència Europea del Medi Ambient, Espanya ha superat en emissions de CO2 a l'atmosfera més del 20% dels nivells permesos al Protocol de Kyoto, malgrat la caiguda dels tres darrers anys degut a la crisi industriali econòmica. Això situa Espanya entre els països més incomplidors i un dels que es veu obligat a destinar més fons a la compra de drets d'emissió.
EL PRINCIPI DE LA FI DEL PETROLI: la corba de Hubbert
Les grans quantitats de cru dipositades en el subsòl del planeta, sobretot, als països menys afavorits han fet possible l’enorme desenvolupament demogràfic, econòmic i social de les societats occidentals. Malgrat això, els experts coincideixen: el planeta està entrant en una nova era en la qual l’exploració i extracció de l’or negre no serà tan rendible. La tendència alcista del preu del cru és imparable, però encara hi ha temps per a desenvolupar una estratègia energètica mundial alternativa.
Si en els últims 150 anys l’home ha pogut desenvolupar la societat industrial ha estat gràcies a trobar-se amb una herència insospitada i irrepetible: centenars de milers de milions de tones d’hidrocarburs atrapats en el subsòl del planeta, resultat de processos geològics fortuits que al llarg de milions d’anys fosilitzaren l’energia solar emmagatzemada en immenses quantitats de microorganismes prehistórics. El petroli ha estat, sense cap mena de dubte, el carburant per excel·lència del progrés econòmic de l’últim segle. Tot sembla indicar, malgrat això, que el món està a les portes d’un canvi de tendència sense precedents: de petroli abundant i barat a un subministrament cada vegada més car i escàs. Fins a bé entrat el segle XVII, les disferents civilitzacions humanes van viure i van progressar en la mesura en què van ser capaces d’aprofitar directament l’energia solar, ja fora en forma de cultius agrícoles, cremant llenya o aprofitant l’energia hidràulica i eòlica per a convertir-la en treball. El baix percentatge d’energia solar que podien captar posava un límit natural a la capacitat de reproducció i supervivència de la humanitat. Durant milers d’anys la població mundial es va mantenir més o menys constant al voltant d’uns pocs centenars de milions de persones i, no obstant això, a mitjan el segle xix es va iniciar una fase de creixement exponencial que ha dut fins als 6.200 milions i a duplicar l’esperança de vida. A mitjan segle podrien aconseguir-se els 9.000 milions. Què va fer possible aquesta explosió demogràfica després de milers i milers d’anys d’estabilitat? Què va ocòrrer a mitjan el segle XIX que va disparar aquest creixement?
No pot atribuir-se una causa única a un fet d’aquesta magnitud, resultat d’una acumulació de processos madurats al llarg de segles, però, si s’analitza en detall, es veurà que hi ha una causa física que va habilitar els altres factors: la humanitat va passar de viure del flux d’energia solar que arriba a la Terra a viure de l’explotació de recursos fòssils acumulats en períodes geològics molt anteriors.Tot va començar a canviar a la fi del segle XVIII, quan el carbó va proporcionar energia a les màquines de vapor que van iniciar la veritable Revolució Industrial, però molt especialment a partir de 1850, quan es van posar en producció els primers pous petrolífers a Pennsylvania (EE UU). Amb el carbó, el petroli i el gas natural la humanitat va descobrir que els límits al creixement no els fixava ja la quantitat d’energia solar captada en cada generació, sinó la velocitat a la qual podien extreure’s els recursos energètics fòssils, que al llarg de l’últim segle s’han convertit en el combustible vital de la nostra civilització. El 90% de l’energia que el planeta consumeix és fòssil. Del consum energètic mundial, el petroli representa al voltant d’un 40%; el carbó, un 26%, i el gas natural, un 24%. L’energia nuclear (7%) i la hidràulica (3%) cobreixen la resta. El 66% del petroli que s’extreu es crema per a moure més del 90% dels mitjans que s’empren avui per a transportar persones i mercaderies. L’anomenada revolució verda, que ha cuatriplicat la productivitat agrícola, consumeix el 17% de la producció mundial d’or negre: els camps s’han convertit en esponjes en les quals es vessen fertilizants i pesticides per a fer créixer aliments. Literalment, mengem petroli: per a produir un quilo de carn bovina es consumeixen set litres de cru. I el que no es gasta en transport o aliments s’utilitza per a fabricar plàstics, productes químics o farmacèutics, per a moure la maquinària industrial, escalfar-se o generar electricitat.La viabilitat de la societat industrial actual i la continuïtat dels seus avanços científics, econòmics i socials depèn en gran mesura de la disponibilitat creixent d’una font energètica flexible, abundant i fins a fa poc fàcil d’obtenir, però finita. Així i tot, el ser humà actua com si la manera de vida consumista que ha acompanyat a la industrialización fos un dret adquirit per temps indefinit i un objectiu extensible a bona part de la població mundial: es gaudeix de l’herència geològica com si d’una renda vitalícia es tractés.
El consum mundial de petroli sobrepassa els 12.000 milions de litres al dia, i segons les directrius de la Política energètica nacional nord-americana, elaborada al maig de 2001 sota la direcció del vicepresident Cheney, per a mantenir les actuals taxes de creixement econòmic i de població el món necessita augmentar el seu consum de cru en un 2,1% a l’any. Fins a quan serà possible mantenir una extracció creixent d’un recurs finito i no renovable? Tard o d’hora, el petroli s’esgotarà, i amb ell, el combustible que ha mogut i mou els engranatges del comerç mundial i del creixement econòmic, condició imprescindible per a la continuïtat de l’economia de mercat que avui regeix les destinacions d’un món globalizat.Per sort, l’herència rebuda és immensa, i des dels inicis de l’era industrial no s’ha consumit encara la meitat del petroli acumulat. Per tant, el seu inevitable esgotament està llunyà, però cal afrontar que el planeta està a les portes d’un fenòmen que pot provocar un canvi econòmic i social sense precedents: el pic de la producció mundial de cru. Es podrà extreure per molt temps, però cada vegada a un ritme menor i a un cost major.
La extracció de petroli està subjecta a condicionantes geogràfics i geològics ineludibles. En primer lloc, cal trobar-ho mitjançant un procés d’anàlisi geològic i costoses perforacions. Lògicament, són les borses majors les primeres que es descobreixen i s’exploten. A mesura que queda menys cru per descobrir, resulta més difícil trobar nous jaciments, i les troballes són de menor entitat. La corba de descobriments va aconseguir el seu màxim en els 60, i malgrat el gran esforç realitzat a partir dels 70 aplicant les més modernes tècniques d’exploració sísmica, mai es van tornar a aconseguir els èxits del passat. Des de 1980 cada any es consumeix més petroli del que es troba, i arribarà un moment en què els costos d’exploració superin el valor esperat dels descobriments. A partir de llavors resultarà econòmicament inviable seguir explorant: descobrir tot el petroli implicaria realitzar un nombre il·limitat de perforacions, la gran majoria fallides. Per una altra part, una vegada trobat un jaciment, el que primer s’extreu és el cru més fàcil d’obtenir i que sol ser també el de millor qualitat. Al perforar un pou, inicialment raja el petroli de menor densitat per la pròpia pressió del gas que sol acompanyar-li. Quan disminueix aquesta pressió natural, ho fa també la producció del pou, i per a mantenir-la cal injectar gas o aigua a pressió perquè ascendeixi el petroli més dens. A la llarga, s’aconsegueix un punt en el qual per a obtenir un barril de petroli convencional cal consumir una quantitat equivalent d’energia i en aquest moment el pou deixa de ser rendible, independentment del preu de mercat del cru. Tot això fa que la corba de producció d’un pou, d’un jaciment, d’un país, i per tant del món, tingui inevitablemente una forma de campana, l’anomenada corba d’Hubbert, aconseguint-se el punt màxim quan s’ha extret aproximadament la meitat del contingut recuperable. La part ascendent de la campana representa un període de producció en augment a un cost relativament baix: la fase viscuda. En la descendent que molt probablement comenci aviat, decreix la producció i els costos són cada vegada majors.En 1956, M. King Hubbert, llavors director del laboratori de prospecciones de Shell, va estudiar les corbes de descobriments i producció de petroli en EE UU, i va concloure que aquest país aconseguiria el punt de màxima producció entre 1966 i 1972. Encara que en la seva època aquestes prediccions van ser ridiculizadas i oblidades, la producció nord-americana va aconseguir el seu màxim en 1970 i ha anat descendint any després d’any. Malgrat les enormes inversions i els avanços tècnics aplicats des de llavors, la seva producció actual és inferior a la meitat del seu màxim, una quantitat similar a la qual produïa en 1940. Alguns discípuls, principalment Collin Campbell i Kenneth S. Deffeyes, han aplicat tècniques similars per a estimar el punt de màxima producció mundial. Segons ells, és molt probable que s’hagi aconseguit ja la màxima producció de petroli convencional (la producció mundial està estancada des de 2000).
La certesa d’aquest procés ha estat corroborada per l’experiència acumulada en EUA, que, sent el territori més explorat i més explotat del planeta, és un bon model del que es pot esperar en un futur a escala mundial. No hi ha raó per a pensar que el que ha ocorregut allí no es vagi a reproduir globalmente. Tot i que no resulta fàcil predecirlo amb precisió, en la comunitat científica, geològica i petroliera s’està aconseguint un consens que situa el punt de màxima producció mundial a la fi d’aquesta dècada o a mitjan la següent. Els més optimistes, en general economistes, creuen que pot allargar-se alguna cosa més, potser una altra dècada, per l’explotació de jaciments atípicos que l’alça de preus pot convertir en rendibles.
Inundem els camps amb fertilizantes i, literalment, mengem petroli: per a produir un quilo de carn de vaca es consumeixen set litres de cru. Tinguen raó uns o uns altres, el cert és que aquest és un horitzó el suficientment pròxim com perquè ens afecti directament, si no a nosaltres, als nostres fills. I també que, àdhuc en el millor dels supòsits, que l’extracció de petrolis pesats de les sorres bituminosas de Veneçuela o Canadà, de les regions polars o de les profunditats marines permetés mantenir una producció en augment, la tendència a l’alça dels preus és inevitable pels seus majors costos de producció. Les empreses d’exploracions petrolieres possiblement siguin les quals millor coneixen la dimensió del problema, i entre elles, Halliburton, una de les principals companyies del sector. El seu llavors conseller delegat i avui vicepresident de l’Administració Bush, Dick Cheney, ho va exposar amb claredat el 15 de novembre de 1999 en una conferència impartida en l’Institute of Petroleum de Londres: “S’espera de les companyies petrolieres que segueixin trobant i produint suficient petroli per a compensar els més de 71 milions de barrils que es consumeixen cada dia, i per a cobrir, a més, la nova demanda. Segons algunes estimacions, la demanda anual global creixerà al 2%, al mateix temps que la producció (…) caurà per motius naturals un 3%, en el millor dels casos. Això significa que per a 2010 necessitarem produir uns cinquanta milions de barrils diaris addicionals” que avui no tenim localitzats. (…) D’on sortirà tot és-et petroli?”, es preguntava Cheney. “Encara que moltes regions petrolieres presenten bones oportunitats, és en Orient Mig, amb dues terceres parts del petroli mundial i uns costos mínims d’extracció, on, en última instància, es troba el trofeu“, va respondre. Segons Cheney, les companyies petrolieres s’enfronten a un problema addicional, ja que “el truc consisteix, òbviament, a reemplaçar també beneficis“. “La majoria de les petrolieres obtenen la major part dels seus beneficis en àrees ja madures, i possiblement els sigui difícil reemplaçar els alts marges que obtenen en aquests barrils. Bona part del petroli que s’extreu en àrees noves té, òbviament, un alt cost i uns marges mínims“. Cheney confirmava l’anàlisi dels geólegs: el planeta s’endinsa en la segona part de la campana, menys petroli i més car.També Alan Greenspan, president de la Reserva Federal d’EUA, ho va advertir en un discurs en el Center for Strategic and International Studies de Washington el passat 24 d’abril: “El dramàtic increment dels preus dels futurs de cru i gas natural a sis anys vista que s’ha produït en els últims anys ha passat gairebé desapercebut (…). Sis anys és un període suficientment llarg per a buscar, descobrir, perforar i extreure petroli i gas, i per tant, els preus dels futurs a aquest horitzó poden considerar-se com indicativos dels preus reals a llarg termini“. Llevat que els geólegs, la indústria del petroli i els mercats de futurs estiguin tots equivocats, no queda més remei que acceptar que, per sobre de les típiques oscil·lacions degudes a fets coyunturales com les decisions de l’OPEP o la violència i els sabotatges contra pous petrolíferos a Irak, la por al fet que Al Qaeda es faci amb el cru saudí, la inestabilitat política a Veneçuela, Nigèria i Colòmbia i la crisi de la petroliera russa Yukos, la tendència a l’alça del preu del cru és irreversible. Si s’observa l’evolució dels preus del petroli en els últims 50 anys actualitzats a 2003, s’aprecia que, àdhuc després de les recents pujades, els preus actuals ja estan fregant per poc per sota el màxim històric de 80 dòlars el barril (uns 72 euros al canvi actual) que van aconseguir en 1981 (en dòlars de 2003). Això significa que, només amb tornar als nivells d’aquell any, el petroli podria col·locar-se a uns 80 dòlars el barril. No és d’esperar que això ocorreixi a curt termini perquè els mercats no solen funcionar així. Suposem, no obstant això, que ocorregués al llarg d’una dècada en la qual és probable que sorgeixi un desajustament permanent entre oferta i demanda, i que la inflació, empesa pel previsible augment del petroli, se situï en promig al voltant del 4% anual. Si al final de la dècada ha de recuperar-se el màxim històric, el preu nominal del barril hauria de situar-se llavors bastant per sobre dels 100 dòlars. Això, suposant que no es deslligués cap psicosi d’escassesa, si van confirmant-se les prediccions de la corba d’Hubbert.
Tampoc és d’esperar que aquest increment seguesca una línia recta. Hi haurà moments en què els preus flaquejen pels inevitables períodes de recessió que els propis augments desencadenin i per les mesures d’estalvi energètic que, a bon segur, influiran. Tot apunta, no obstant això, al fet que la tendència subjacent serà forçosament a l’alça, de recessió en recessió. El món ja va passar per una experiència similar a principis dels 70 quan en set anys el preu del cru es va multiplicar per 10, provocant dues recessions i mesures d’estalvi energètic que van fer que per primera vegada en la història disminuís el consum. A partir de 1982, no obstant això, el consum va tornar a créixer, al mateix temps que els preus, en termes reals, descendien als nivells anteriors a la crisi. No és probable que aquest comportament dels preus torni a repetir-se en la pròxima dècada, ja que va ser a causa del gran excedent de capacitat que tenien llavors els països de l’OPEP i a la incorporació al mercat de països no pertanyents a aquesta organització. En la situació actual no existeix tal excedent i molt aviat la producció dels membres d’aquesta organització serà l’única que no hagi entrat en declivi. Una altra circumstància que diferencia la situació actual dels 80 és el paper que juga el dòlar en el sistema monetari internacional i l’engreixat dèficit exterior que ha acumulat EUA en les dues últimes dècades. Les pujades dels 70 van generar enormes dèficits als balanços comercials dels països importadors, que es van veure obligats a contreure grans quantitats de deute extern, una situació que només van superar després de diversos anys d’hiperinflació i després d’orientar les seves economies cap a l’exportació. EUA no va tenir aquest problema perquè llavors era gairebé autosuficient, però a partir de 1983, quan va tornar a disparar-se el consum i amb els seus pous en ple declivi, va començar a dependre cada vegada més del petroli importat i a acumular dèficit comercial fins al mig bilió anual dels tres últims anys. Per una altra part, per a evitar que creixés el seu deute extern, molts països en desenvolupament van basar el seu creixement en les exportacions com mig per a obtenir els dòlars necessaris per a adquirir petroli, i només el mercat nord-americà té volum suficient per a absorbir totes aquestes exportacions, la qual cosa va incrementar més encara el dèficit comercial nord-americà.
