25 d’oct. 2012

TEMA 2: LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL (1 BAH)

1. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I CREIXEMENT DEMOGRÀFIC 

1.1 La revolució agrícola.- La difusió de la rotació de cultius (sistema Norfolk) que combinava els cereals amb les plantes farratgeres, va permetre suprimir el guaret, a més nous métodes de sembrada (Jethro Tull), noves eines (arada de Rotherdam, trilladores mecàniques), nous conreus (creïlles, dacsa, etc.) i nous fertilitzants (guano del Perú) augmentaren i diversificaren la producció d’aliments. Aquests canvis, juntament amb el tancament de les terres comunals (openfields) que comportaren la privatització de la propietat mitjançant les Enclosure Acts (lleis de tancament de terres), incentivaren la millora dels sistemes de cultiu i l’augment de la producció destinada als mercats, però perjudicaren els petits propietaris i els llauradors pobres que van perdre els drets a l’ús de les terres comunals i van haver de vendre les escasses propietats.
1.2 L’augment de la població.- L’augment de l’oferta d’aliments des de mitjans del segle XVIII va provocar un creixement demogràfic elevat per l’augment de la natalitat, amb la disminució de l’edat de contraure matrimoni i del nombre de celibataris i, per una altra banda, per la reducció de la taxa de mortalitat donada la millor alimentació i els avanços en medicina i higiene. L’esperança de vida també va créixer notablement i, a la darreria del segle XIX, ja se situava al voltant dels 50 anys.

2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA INDÚSTRIA

2.1 La mecanització i el sistema fabril.- El naixement de la indústria, tal com la entenem avui, va anar estretament vinculat a tres elements: la fàbrica, la mecanització i l’ús generalitzat del vapor. La mecanització va provocar la concentració d’obrers en edificis destinats a la producció (fàbriques), substituint la producció individual artesana per la producció en sèrie del sistema fabril iniciada en la indústria tèxtil: la llançadora volant de Kay (1733), les noves filadores (Spinning Jenny, Mule, Water Frame) i els telers mecànics donaren el primer pas per a que les màquines abraçaren altres processos productius com ara el sector agrícola, el miner o el metal·lúrgic. Les màquines començaren a funcionar amb l’aprofitament de l’energia hidràulica, però va ser la màquina de vapor, patentada per James Watt (1769), el símbol de la Revolució Industrial. Tots aquests processos en conjunt feren augmentar la producció, la productivitat, així com abaratir els costos que rebaixaren els preus dels productes de consum.
2.2 La indústria cotonera.- Els inicis de la indústria tèxtil cal buscar-los en la prohibició, l’any 1750, de l’entrada a Anglaterra de teixits de cotó estampats (indianes), així com en l’aplicació d’invents senzills com els esmentats abans, és a dir, la llançadora volant i les filadores que augmentaren la productivitat en el filat.
2.3 El carbó i el ferro.- El sector decisiu en la industrialització van ser el carbó (combustible del segle XIX per alimentar la màquina de vapor) i la siderúrgia que, a la vegada, feu augmentar la producció del carbó mitjançant l’ús de bigues de ferro a les mines, així com la introducció de rails i vagonetes que facilitaven l’extracció i el transport del mineral. La substitució del carbó vegetal per carbó de coc, amb més poder calorífic, van permetre una fosa en alts forns que augmentar el consum del carbó al ritme d’una major producció de ferro. La pudelació de Cort i el laminatge (1783) desenvoluparen el procés fins l’aparició del convertidor de Bessemer (1856) per obtenir acer. A partir de 1830, la construcció de les xarxes ferroviàries van donar l’impuls definitiu al sector.
2.4 Altres sectors industrials.- La indústria química es va transformar davant la necessitat de la tèxtil de grans quantitats de tints i blanquejadors tot incrementant la producció d’àcid sulfúric (cambra de plom de Roebuck, 1746). Altres sectors que van experimentar creixements importants foren la metal·lúrgia (fabricació de maquinària) i la construcció (naus industrials).
2.5 Els nous transports.- La millora dels camins d’Anglaterra es va fer al ritme del creixement industrial, també es construïren canals per al transport fluvial, però va ser l’invent de la locomotora d’Stephenson (1829) el que va provocar una vertadera revolució dels transports gràcies a la rapidesa del ferrocarril i l’enorme capacitat de càrrega, així com la seguretat per a passatgers i mercaderies. La primera línia de ferrocarril (moguda amb la força del vapor) unia les ciutats cotoneres de Liverpool i Manchester (1830). Mentrestant els nordamericans assajaven la navegació pel riu Hudson amb el vaixell de vapor de Robert Fulton (1807) que, molt prompte, va aconseguir acurtar els viatges transoceànics.
2.6 L’impuls del mercat.- La millora de les infraestructures de transport va implantar una economia de mercat o capitalista, és a dir, ja no es produiria per a l’autoconsum com a l’Antic Règim, sinó per a la venda, passant-se d’un àmbit d’intercanvi local i comarcal a un mercat integrat d’àmbit nacional i internacional que, en certa manera, podem considerar l’inici de la globalització (si descomptem els gran descobriments geogràfics del segle XVI).
2.7 La industrialització del continent.- Durant tot el segle XIX la revolució industrial va avançar per tota Europa d’una forma desigual i, fora d’aquesta, només Estats Units i el Japó experimentaren un desenvolupament semblant. Entre 1850-1870 Alemanya va fomentar el desenvolupament industrial en l’abundància de carbó i ferro, en la concentració del capital financer i en la força del sector siderúrgic i del químic. A Itàlia i Espanya, en canvi, van coexistir àrees molt industrialitzades (el Piemont i Catalunya) amb regions d’economia bàsicament rural.

3. LIBERALISME ECONÒMIC I CAPITALISME
 
3.1 Liberalisme econòmic.- El procés industrialitzador va anar fortament unit a la consolidació del liberalisme econòmic (doctrina) i del capitalisme (sistema). A la darreria del s.XVIII, l’escola clàssica britànica estava formada pels principals valedors d’aquesta doctrina com ara Adam Smith (la mà invisible del mercat equilibra els interessos contraposats amb els preus ajustats segons l’oferta i la demanda, perquè l’Estat no ha d’intervenir en l’economia i ha d’eliminar arancels duaners proteccionistes i monopolis), David Ricardo (com el treball és una mercaderia, els salaris no poden pujar per damunt del mínim imprescindible), Thomas Robert Malthus (el creixement de la població en progressió geomètrica farà empitjorar el nivell de vida per l’augment dels recursos en progressió aritmètica, per tant cal controlar la natalitat) i John Stuart Mill (la felicitat s'obté amb major efectivitat quan la gent és lliure per elegir els seus objectius en la vida sempre que aquestos estiguen subjectes a unes regles per obtenir els béns comuns).
3.2 Capital, treball i mercat.- El capitalisme va consolidar-se com un sistema on els mitjans de producció (la terra, les fàbriques o la maquinària) i els productes manufacturats obtinguts són de propietat privada, concentrada en una part de la població (burgesos o empresaris capitalistes), mentre els assalariats o proletaris (la gran majoria de la població) només disposen de la capacitat o força del treball que lloguen a l’empresa a canvi d’un salari (segons l’oferta i la demanda). Com els propietaris han de buscar el màxim benefici, els desajustos entre oferta i demanda provoquen crisis periòdiques (els preus pugen quan baixa l’oferta o els treballadors sobren quan baixa la demanda) i per això durant el s.XIX assistim a la desaparició de les crisis de subsistència de l’Antic Règim als països desenvolupats (industrialitzats) i a l’aparició dels cicles econòmics d’expansió i recessió típics del capitalisme.
3.3 El proteccionisme i el lliure canvi.- Els anglesos, al ser els pioners de la industrialització, es mostraren partidaris del lliurecanvisme, és a dir, que el comerç internacional no fos regulat pels estats. Així, la irrupció al mercat internacional dels productes britànics (de més qualitat i més barats) va afectar profundament la resta d’Europa i els Estats Units d’Amèrica que, molt prompte, van haver de reaccionar aplicant mesures proteccionistes per evitar la competència britànica amb la imposició d’aranzels als productes estrangers (d’importació). També Gran Bretanya va promulgar lleis proteccionistes sobre la importació de blat (Corn Laws).

4. LES CONSEQÜENCIES SOCIALS
 
4.1 El procés d’urbanització.- Amb la industrialització es va produir l’èxode rural, és a dir, l’emigració massiva del camp (pobles menuts) a les ciutats industrials (Londres va començar a créixer en totes direccions, com una “taca d’oli”), xifrada al voltant dels dos milions d’anglesos: de dos ciutats, Londres i Edimburg, que arribaven als 50.000 habitants (1750), se va passar a vint-i-nou (1851) en un segle. Al començament del segle XX ja vivien en ciutats el 78% dels britànics, el 60% dels alemanys o el 44% dels francesos.
4.2 La segregació urbana.- El ràpid creixement de les ciutats va originar una forta segregació per barris: els burgesos en nous barris residencials on hi havia oficines i botigues (amples avingudes sense brutícia, ni contaminació, amb enllumenat, clavegueram i tots els serveis públics disponibles a l’època) i els obrers en zones perifèriques degradades al voltant de les fàbriques (amb carrers no planificats, sense clavegueram ni aigua corrent, amb vivendes d’autoconstrucció o de molt mala qualitat).
4.3 La nova societat industrial.- La concentració de la propietat i la mecanització va disminuir el nombre de llauradors (sector primari), mentre la consolidació de la producció fabril va arruïnar els artesans, els qual passaren a formar part de l’incipient proletariat industrial (sector secundari) com a mà d’obra barata de la nova classe social triomfadora: la burgesia industrial que juntament als empresaris en general, els banquers i els grans terratinents es convertiren en la nova elit social que va organitzar la societat segons les seues idees i els seus valors. Aquests es basaven en l’exaltació de la propietat privada, el treball, l’estalvi i l’individualisme en una societat on les elits polítiques, científiques i culturals formaven la classe social dominant, on l’estatus social de la prosperitat es manifestava en el luxe i l’habitatge familiar. Enmig hi havia una classe mitjana que no exercia feines manuals, formada per professionals liberals, tècnics, enginyers, militars, empleats de banca i alts funcionaris de l’Administració pública. I, per últim, els assalariats constituïen els gruix de la força de treball, els obrers sotmesos a un horari laboral rígid i implacable, vivint al límit de la subsistència malgrat l’augment espectacular de la producció i de la riquesa.
4.4 Les dones en la societat industrial.- La vida de les dones de classe alta i mitjana transcorria a la llar, amb o sense servei domèstic, augmentant l’activitat laboral a mesura que es baixava en l’escala social. La dona s’orientava cap al matrimoni, amb una situació legal i jurídica en total inferioritat: el codi civil disposava que la dona casada tenia l’obligació d’obeir el marit en tot, ja que era el representant legal dels seus béns i necessitava del seu permís per a tot, tampoc tenien drets polítics (quan hi havia sufragi “universal” era masculí: el feminisme havia d’esperar fins ben entrat el segle XX). Les dones llauradores, mentrestant, compaginaven les tasques domèstiques amb les agrícoles i, amb la industrialització, aparegueren les dones obreres perquè el salari del marit era insuficient per a mantenir la prole, amb jornades de 10 a 12 hores on també s’acceptava el treball infantil. La remuneració era molt inferior a la dels hòmens i la consideració social, al tèxtil o al servei domèstic de les llars burgeses, era escassa i mal vista.


Més informació en aquest blog a LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL (cliqueu a l'enllaç anterior)

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes