28 de febr. 2013

TEMA 10: L'IMPERI DELS ÀUSTRIES

A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia anomenada d’Habsburg o d’Àustria, ostentà el títol d’emperador per la seua herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats dels àustries hispànics.. Amb els monarques del segle XVII o Àustries Menors, Felip III, Felip IV i Carles II, l’imperi va començar una lenta decadència.
 



1. L’imperi universal: Carles I

1.1. Carles d’Habsburg, hereu d’un imperi.-
Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència: per part materna (era fill de Joana de Castella, hereva dels Reis Catòlics) va heretar el regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, els territoris italians i les possessions americanes i per part paterna (era fill del príncep alemany Felip d’Habsburg) va heretar els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.


1.2. Els problemes interns.- Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península el 1517, sense parlar castellà i envoltat de consellers flamencs. El 1520 va anar a Alemanya, enmig del malestar cada vegada més gran de la població, que va esclatar en diverses revoltes: La de les Comunitats (1520-1521) va tenir lloc en diverses ciutats de Castella com a protesta dels gentilhomes (Padilla, Bravo i Maldonado), els artesans i els comerciants per la política econòmica. Les Germanies (1519) van esclatar a la Corona d’Aragó, sobre tot a València, on va ser una revolta d’artesans i de llauradors que demanaven l’accés als càrrecs municipals i la millora dels arrendaments del camp.


1.3. Els conflictes exteriors.- La defensa de l’autoritat imperial i del catolicisme per part de Carles va comportar nombroses guerres: contra a França (1525-1544), el seu gran rival a Europa, també contra els turcs (1529-1541), que amenaçaven la zona del Danubi i el Mediterrani. Una part dels prínceps alemanys va donar suport a les posicions de Luter (protestantisme) i es van enfrontar a l’autoritat política de l’emperador tot iniciant llargues guerres de religió. Malgrat els èxits inicials, l’emperador va haver d’acceptar finalment, a la Pau d’Augsburg, la igualtat del catolicisme i del protestantisme.
 



2. L’imperi hispànic: Felip II

2.1. El govern de Felip II.- Felip II va regnar sobre quan l'imperi es va incrementar amb els dominis americans fins assolir la màxima expansió. Com que no era emperador, va poder governar per als interessos de la monarquia hispànica, encarregant-se personalment del govern des de Madrid, vila que va convertir en capital el 1561. El poder del monarca va augmentar i es va accentuar la centralització ampliant el sistema de consells que l'assessoraven.

2.2. La defensa de l’ortodòxia catòlica.- Felip II va imposar l’esperit de la Contrareforma i la seua lluita contra el protestantisme. L’existència de molts conversos va incrementar la persecució per motius religiosos, impulsant l’actuació de la Inquisició. Els problemes més greus es van produir amb els moriscos granadins, als quals es va prohibir l’ús de la seua llengua i els seus costums quotidians (vestits, queviures, etc.), desencadenant-se la Insurrecció de las Alpujarras (1567) que va ser sufocada després de tres anys de lluites.

2.3. La política exterior.- Per mantenir l’hegemonia política i imposar el catolicisme a Europa, Felip II es va enfrontar als francesos i els va derrotar a la batalla de Saint-Quentin (1557). I per frenar l’expansió musulmana al Mediterrani, va organitzar una gran flota aliada que es va enfrontar als turcs. Contra Anglaterra, que donava suport als protestants i atacava la flota espanyola que comerciava amb Amèrica, va enviar una enorme flota que va fracassar, l’Armada Invencible (1588). També va patir la rebel·lió de Flandes, però va aconseguir l’annexió de Portugal (1581).



3. Economia i societat hispànica en el segle XVI

3.1. L’arribada de plata i d’or.- Durant el segle XVI es va produir una gran demanda de productes per a les noves terres d’Amèrica, un gran creixement del comerç i una ingent aportació d’or i plata d’Amèrica. Aquesta situació no va millorar les condicions econòmiques i socials de la població, ja que l’entrada d’enormes quantitats de metall preciós va provocar un efecte de pujada dels preus, que va fer disminuir el poder adquisitiu de les classes populars i va reduir el seu nivell de vida.

3.2. L’economia.- La demanda de productes agrícoles amb prou feines va poder ser coberta amb la producció dels regnes hispànics. La política de la monarquia va afavorir els exportadors de llana, però la indústria artesana també va veure augmentar la demanda, sent el sector del comerç el que va experimentar un desenvolupament més gran.

3.3. La demografia.- Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va augmentar, especialment a Castella, encara que la població urbana era escassa i poques ciutats superaven els cinc mil habitants.

3.4. La societat.- El predomini social radicava en la noblesa, especialment en els títols de Castella i dels Grans d’Espanya. Juntament amb el clero, la noblesa acumulava un percentatge altíssim de les rendes i riqueses del regne i no pagaven impostos. Els no privilegiats eren majoritàriament pagesos, subjectes al pagament de tributs i tota mena d’obligacions: rendes senyorials, delmes, etc. A la societat hi havia grups diferenciats segons la procedència ètnica o religiosa, així trobem, a més dels cristians vells, els moriscos i els jueus conversos.





4. El segle XVII: el declivi de l’imperi

4.1. Felip III: el govern dels privats.- Felip III, fill i successor de Felip II, va inaugurar una nova etapa política , ja que va renunciar a exercir personalment les tasques del govern que van passar a mans de ministres omnipotents, els validos, privats o favorits. Felip III va lliurar el govern al duc de Lerma, que va aconseguir mantenir la pau a l’exterior, tot aconseguint un regnat breu i pacífic, malgrat l’expulsió dels moriscos (1609) que va ser molt mal rebuda al Regne de València on va agreujar els problemes agrícoles.

4.2. Felip IV: la fi de l’hegemonia a Europa.- Va tornar a involucrar-se en els conflictes europeus per l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). El comte-duc d’Olivares, privat del rei, era partidari de la guerra amb la qual pretenia mantenir l’hegemonia dels Habsburg a Europa. Però, llevat d'algunes victòries inicials, aviat es van succeir les derrotes. La Pau de Westfàlia (1648) va posar fi a la guerra, però a Catalunya les autoritats van demanar ajuda a França i la guerra es va allargar fins al 1652. La Pau dels Pirineus es va firmar amb França el 1659, però va significar el lliurament del Rosselló i part de la Cerdanya als francesos (l'anomenada Catalunya Nord).

4.3. Carles II: la fi de la monarquia dels Habsburg.- El regnat de l’últim rei dels Habsburg va constituir el moment més crític de l’imperi, ja que es van unir la pròpia incapacitat del rei i la corrupció dels validos, etc. Al morir Carles II sense descendència, es va provocar un greu conflicte successori entre els partidaris del candidat francés (Felip de Borbó) i els del candidat austríac (Carles d’Àustria) que va desembocar en la Guerra de Successió amb triomf del francés Felip d'Anjou, cosa que va suposar la fi dels Habsburg a Espanya i la imposició de les lleis castellanes a la Corona d'Aragó mitjançant els Decrets de Nova Planta. L'obra política i legislativa de Jaume I, és a dir, els seus Furs, Constitucions i Corts eren abolits "por el justo derecho de conquista".
 
 


5. La crisi social i econòmica del segle XVII
5.1. La crisi demogràfica.- El segle XVII es va caracteritzar per una forta recessió demogràfica, general arreu d’Europa, però greu als regnes hispànics. La població va registrar un retrocés important. Les causes són: el flux migratori al nou continent, les baixes ocasionades per les guerres, l’expulsió dels moriscos i les pestes i epidèmies ocorregudes entre 1601-1685.

5.2. La crisi econòmica.- L’agricultura va empitjorar la precària situació que arrossegava. La ramaderia va veure com es reduïa el nombre de caps de bestiar, a causa d’una sequedat molt gran de les pastures i de la destrucció provocada per les diverses guerres peninsulars. La indústria i el comerç van patir una disminució profunda. La causa va ser la competència dels productes estrangers i l’escassa capacitat de compra d’una població arruïnada. Ni l’augment dels impostos, ni les constants devaluacions de la moneda van poder salvar la Hisenda Reial, que es va declarar en fallida en diverses ocasions (des dels temps de Carles I que va comprar el càrrec d'emperador).

5.3. Els problemes socials.- El flux de riquesa que provenia d’Amèrica durant el segle XVI es va fer servir per consolidar un model social de tipus nobiliari en què els capitals es dedicaven a la compra de terres, cases, etc. Davant d’uns pocs privilegiats hi havia una enorme massa de població marginada: els llauradors havien perdut les seues terres, els artesans s’havien empobrit, etc. No hi havia sectors que mantingueren una vida digna amb el producte del treball. Només els territoris perifèrics, especialment la Corona d’Aragó, marginats de l’aventura americana, no van notar tant la crisi perquè es van centrar en l'agricultura, la ramaderia, les activitats artesanes i el comerç, és a dir, el que avui anomenem economia productiva.


Més informació en aquest blog a: L'Imperi dels Àustries

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes