1 de gen. 2017

ANTONI PITARCH, QUATRE DÈCADES DEDICAT A LA DOCÈNCIA


 Ha impartit docència, des de Pàrvuls a Batxillerat, a La Vall d'Uixó, Onda, Betxí, Borriana, Nules, Canals, Castelló i Vila-real...

Per què Toni Pitarch va optar un dia per la docència?
Primer va ser la passió per la Història, era una assignatura que ja m'agradava quan cursava el Batxillerat a l'únic institut de Vila-real, al Tàrrega, potser perquè Manoli Balanzá, la meua professora d’Història quan tenia 14 anys, me va alabar en públic dient que redactava molt bé (en castellà, naturalment). Després vaig fer Magisteri de Ciències Socials i, mentre ja treballava de mestre, la Llicenciatura de Geografia i Història a la UNED. Vull dir que vaig estudiar el que m’agradava, però la docència me va caure del cel: vaig vindre de Toledo, on feia la mili, el dia que complia els 22 anys, vaig dinar i a les quatre de la vesprada estava fent classe a la Fundació Flors. Era una època on tot anava molt ràpid: a l’estiu de 1979 vaig aprovar l’oposició de mestre i ja vaig començar a rodar pobles (La Vall d’Uixó, Onda) i quan vaig acabar a la UNED i vaig aprovar la de professor de Secundària (1994) vaig haver de canviar la plaça definitiva de mestre al Pasqual Nàcher de Vila-real per la de Secundària a Canals. En total, més de 15 anys en E.G.B. (Primària) i més de 22 en Secundària (ESO i Batxillerat).

Com a professor de Geografia i Història, quins continguts són els que més t’ha agradat explicar als alumnes?
Malgrat la passió personal per la Història total, la local i la universal, reconec que he sigut molt feliç explicant Geografia d'Espanya als alumnes de Segon de Batxillerat perquè és una matèria molt més procedimental que la Història, on els alumnes poden analitzar textos, gràfics o confeccionar climogrames, piràmides de població o mapes coroplètics, etc. que són competències realitzades amb recursos didàctics que faciliten l’aprenentatge als alumnes que tenen menys aptituds intel·lectuals per a expressar-se, oralment o per escrit, fent-los sentir-se molt més integrats al grup i, en definitiva, a l'aula.

I quines coses ha aprés el professor Pitarch dels adolescents als qui ha impartit classe? A banda dels coneixements quin factor és fonamental per a connectar amb els alumnes?
Dels alumnes he aprés que cadascú té un ritme d’aprenentatge i que, a la llarga, tots acaben madurant més tard o més prompte, perquè totes les persones tenim alguna virtut o estem dotats per fer alguna cosa, tots som útils, perquè estudiar no és només memoritzar, és sobre tot pensar, relacionar, establir vincles entre diferents fenòmens o processos i, sobre tot, extraure conclusions, sinopsis o conceptes que se consoliden quan arribes a dominar-los i comprendre'ls. I per connectar amb els alumnes, deixant clars els límits entre docent i discent, a banda de practicar certa intel·ligència emocional, res millor que no abandonar mai el xiquet que tots portem a dintre, tenir mà esquerra, empatia i fer-los treballar com si jugaren, és a dir, sense perdre mai el bon humor encara que, de vegades, amb els alumnes reiteradament disruptors resulta bastant difícil, per no dir impossible, quan les ràtios i la diversitat superen les competències i la capacitat de treball individual i desdoblament del professorat, perquè cap docent és Superman. No crec en els profes “estrella”, només en la dedicació i la capacitat de treball.

Tot i ser un vila-realenc que estima molt la seua ciutat, Betxí no ha estat un mal destí en els últims anys? Com s’ha sentit entre betxinencs? Quins aspectes destacaria dels seus joves i del centre educatiu del que ha format part?
Jo vaig treballar a l'Escola de Primària de Betxí entre 1981 i 1983, després vaig tornar a l'institut públic com a professor d'E.S.O. i Batxillerat al setembre de 2000 i m'he trobat als fills dels meus ex-alumnes de l'escola i això, a banda d'anecdòtic, també ha resultat gratificant. A Betxí vaig retrobar molts ex-companys que van estudiar al Tàrrega, com jo, i he fet molts amics i més ara que la majoria són seguidors del Villarreal C.F. i no diguem l'alumnat d'Artana, tots fans de Bruno Soriano, perquè també baixen dels pobles de la Serra d'Espadà com ara Eslida o Aín. La gent de poble no perd mai el tracte directe i respectuós i més tractant-se d'un centre menut on tots tenim nom i cognoms, amb uns 40 professors per a uns 375-400 alumnes de mitjana, després de les brutals retallades de personal dels darrers anys.

En termes generals, com va trobar el sistema educatiu quan va arribar a ell i com el veu ara que deixa la docència?
Jo vaig estudiar encara amb la Llei Moyano de 1857, però com a professor he patit tots els canvis legislatius que tant han marejat la perdiu a les darreres dècades, des de la Llei General d’Educació (1970) fins la denostada LOMCE. Crec que parlar, ara mateix, de fracàs escolar és la mentida més gran de la Història de la Humanitat perquè la gent de la meua generació som, a Vila-real i pràcticament a tota Europa, la primera que hem arribat a obtenir una llicenciatura perquè fins a la dècada dels 60-70 ací no estudiava ningú. De tota manera, com he dit abans, sempre hi haurà una gran diversitat entre l'alumnat perquè cadascú naix amb unes aptituds i mai tindrem una societat on el 100% estiguen capacitats per estudiar una carrera universitària que, per una altra banda, ara mateix ja no és garantia d'un bon treball, ni d'una bona nòmina. Crec que la gran mancança de tots els sistemes educatius ha sigut la inversió: quan era parvulet i anava al “Patronato”, les mongetes ens feien cinema de tant en tant, és a dir, en una època on encara no teníem ni televisor a casa. Ara, en canvi, qualsevol alumne té millor conexió wifi o Internet a casa que al propi centre. També s’ha deixat molt de banda la Formació Professional que s'hauria de potenciar molt més. La docència al Batxillerat i als graus universitaris sempre ha funcionat perquè és on arriben els més capacitats per als ensenyament teòrics, però crec que la societat hauria de girar més al voltant de la formació i els centres educatius, perquè l’Ensenyament és una inversió, mai una despesa. 


Ara que surt de les aules, quin és el record, vivència... més bonic que s’emporta de tota la seua trajectòria?
A banda del massiu dinar, a escot, del darrer dia de classe (9/12/2016) on n'érem més de seixanta comensals, sense haver obligat a acudir a ningú, mai oblidaré una anècdota amb un alumne molt rebel, d’uns 13 o 14 anys, quan jo encara estava a Primària. Aquell xiquet ha estat l´únic, en 38 anys de docència, al que li vaig pegar un calbot, conscientment, a l’hora del pati perquè no podia separar-lo, de cap de les maneres, d’un altre al que estava agredint molt violentament. Això va passar fa molts anys i li vaig pegar moltes voltes, perquè va ser una acció sobtada que no pensava que podria arribar a realitzar, perquè mai he sigut partidari dels mètodes que havien usat alguns dels meus mestres. Però el bo del cas va passar tres o quatre anys després quan un ex-alumne em va reconèixer pel carrer, em va cridar, i al girar-me em va abraçar tan fort com si hagués trobat el seu ídol. Jo no comprenia res perquè vaig tardar a reconéixer-lo, però sí, era l’alumne al que jo li havia pegat el calbot quatre o cinc anys abans, que pensava que m’odiaria eternament i ara estava abracant-me com si jo fos el pare que mai havia tingut... No sé avui en dia com hauria acabat la història, però per molt menys sempre hi ha algun pare/mare de fill/a consentit/da disposats a magnificar els tradicionals conflictes que sempre hi ha hagut i hi haurà a la comunitat educativa, perquè treballar amb persones de carn i ossos, amb tots els respectes, no és el mateix que treballar amb taronges o taulellets.

Algun consell per als nous mestres i professors que estan incorporant-se ara a l’ensenyament?
No cap, ni un, sobretot que no facen cas als professors estrella, ni als que opinen des de fora de l’aula, perquè una cosa són les modes pedagògiques i les lleis i una altra és el dia a dia. Els professors tenen cada dia més obligacions, la primera és dominar la matèria per aprovar una oposició, però després s’ha d’exercir de pedagog, de psicòleg, de metge, de mediador i, ara mateix, de buròcrata, perquè omplim cada dia més papers que un metge de la Seguretat Social. Crec que els joves han d’exigir més respecte per la professió més digna i meravellosa del món o, almenys, és la meua opinió perquè, problemes a banda que totes les professions els tenen, reconec que he sigut molt feliç impartint docència, des de Pàrvuls de 4 anys a Vila-real, fins alumnes de 25 anys de Batxillerat a Nules, Borriana, Canals o Betxí. 


I a partir d’ara... té ja alguna idea de com serà el dia a dia de Toni Pitarch?
La primera idea és fer un any sabàtic, només dedicat als assumptes domèstics i d’oci, sobretot fer algun viatget amb la família, amics o seguint al Villarreal C.F. Després, Déu proveirà... crec que encara me queda inquietud per aprendre moltes coses.

....................................................................................
P.D.- Aquesta entrevista ha estat publicada, parcialment per motius d'espai i/o disseny, a la Revista Poble de Vila-real, Gener de 2017 nº 235.

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes