25 d’oct. 2012

TEMA 2: L'EUROPA FEUDAL (2 ESO)


A l’Edat Mitjana es va implantar a l’Europa occidental un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme. El sistema feudal tenia l’origen en el desmembrament de l’imperi de Carlemany i en la situació d’inestabilitat provocada per les invasions de diversos pobles. Els monarques, incapaços de defensar el territori, lliuraven les terres a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governaren en nom seu. A l’Europa feudal es va desenvolupar un estil artístic anomenat romànic.


1. EL NAIXEMENT DE L'EUROPA FEUDAL 

1.1 L’imperi de Carlemany.- A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l’Europa occidental i es va proclamar emperador l’any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans. Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats. Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marqués.
1.2 La fragmentació de l’Imperi Carolingi.- A la mort de Carlemany, l’imperi es va desmembrar. L’any 843 els seus successors van dividir l’imperi en diversos regnes. A més, una sèrie de pobles van dur a terme atacs i invasions durant els segles IX i X. Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l’est es van abatre damunt d’Occident.


1.3. Els orígens del feudalisme.- En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, van haver de comptar amb els nobles. Els monarques establiren amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge. Molts dels antics comtes, eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals que repartien entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seues terres (feus) perquè visqueren, governaren i mantingueren un petit exèrcit.


2. LA NOBLESA FEUDAL

2.1 El rei i els seus vassalls.- A la cúspide de la societat feudal se situava el rei. Els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de mantenir unit el seu regne. El rei tenia les següents atribucions: dirigir campanyes militars, demanar impostos en cas de guerres, coronacions, casaments, etc. i exercir de jutge suprem en litigis o plets, però no podia interferir en els feus dels seus nobles o dels de l’Església.
2.2 La noblesa guerrera: un grup privilegiat.- A la societat feudal, la funció principal de la noblesa, i del mateix rei, era la de ser guerrers. Eren els cavallers. Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se’ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes. Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles. La seua funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.


3. ELS CAMPEROLS AL MÓN FEUDAL 

3.1 Viure al feu.- El feu el constituïen les terres que el rei o un noble havia atorgat a un altre senyor feudal. El senyor feudal es reservava les millors terres per a ell, la reserva senyorial, i les treballaven els seus serfs. En aquestes terres hi solia haver el castell. El senyor repartia una altra part de les terres en lots (masos) que eren lliurats a serfs o a llauradors lliures, a canvi del pagament d’unes rendes. El senyor feudal tenia, a més, sobre totes les terres del feu, les pròpies o les d’altres propietaris, el dret de jurisdicció.
3.2 Els llauradors del feu.- Els camperols eren la majoria de la població (90 %). Podem distingir dues categories: els llauradors lliures (vilans o alodials), que podien ser propietaris de la seua terra, cosa poc freqüent, i disposar lliurement de si mateixos i els serfs, que no tenien llibertat personal i estaven lligats a la terra del senyor. El rendiment de la terra era escàs i es practicava la rotació biennal, treballant la meitat de les terres cada dos anys.
3.3 L’habitatge dels llauradors.- Els llauradors vivien en pobles petits o en cases disseminades. Als pobles hi vivien també alguns artesans o petits comerciants. Les cases eren senzilles, amb una o dues habitacions i, a vegades, un magatzem o un estable, encara que resultava habitual que els animals els tingueren en la mateixa casa. El sòl era de terra, i una llar de foc els servia per escalfar-se, il·luminar i cuinar, amb un mobiliari escàs.


4. L’ESGLÉSIA CRISTIANA: ELS CLERGUES

4.1. Una Europa cristiana.- Cap a l’any 1000, la majoria dels habitants de l’Europa occidental eren cristians. Tots se sentien membres d’una mateixa comunitat, la cristiandat. L’Església mantenia la unitat dels creients i en fixava les obligacions religioses. Seguir les normes de l’Església servia per redimir els pecats, assolir la vida eterna i evitar la condemna a l’infern.
4.2. L’Església regulava la vida social.- Tota la vida social o privada estava marcada per la intervenció de l’Església: el naixement, el matrimoni o el funeral tenien les seues cerimònies religioses. L’Església també s’encarregava de l’ensenyament i de l’assistència a pobres i malalts. Va establir la “pau de Déu” i la “treva de Déu”, que eren períodes de pau obligatòria en cas de guerres, mentre a les esglésies i els monestirs no es podia entrar sense autorització.
4.3. L’organització de l’Església.- L’Església medieval tenia immensos feus i cobrava als cristians el delme, un impost per mantenir el clero. Van estructurar una organització excel·lent. Així, els cristians s’agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector): un conjunt de parròquies formava una diòcesi, dirigida per un bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular, mentre els monjos i monges, sota l’autoritat d’un abat o abadessa, el regular.


5. ELS MONESTIRS MEDIEVALS 

5.1. L’Església es ruralitza.- En un món on la majoria de la població era camperola, l’Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp, per a evangelitzar i dirigir la vida dels llauradors. L’església era l’edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat, on els fidels acudien a oir missa diumenges i festius. A partir de l’any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs, que es convertiren en centres de cultura.
5.2. La vida als monestirs.- Un monestir era un conjunt d’edificis i dependències, a més de l’hort, el molí i les terres de la seua propietat. El centre del monestir era l’església, on els monjos i les monges anaven a resar diverses vegades al dia. L’oració era la seua activitat principal amb l’objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.
5.3. Les regles monàstiques.- Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava. Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques. Durant l’Edat Mitjana es van fundar molts ordes religiosos. El més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.


6. L’ART ROMÀNIC: L'ARQUITECTURA 

6.1. Un art religiós.- Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d’Europa un estil artístic anomenat romànic. La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l’Església van fer que les manifestacions artístiques d’aquella època foren essencialment religioses. Dins de l’art romànic, l’arquitectura va ocupar un lloc fonamental.
6.2. Les esglésies romàniques.- L’element essencial d’una església romànica és la planta d’un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina. Es van aixecar voltes de canó sòlides per donar consistència als edificis. Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s’hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors. També era habitual col·locar una torre campanar a l’exterior. Als monestir es van construir claustres.


7. LA PINTURA I L'ESCULTURA ROMÀNIQUES

7.1. Ensenyar i decorar.- L’estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia. Al món medieval, la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir. Per això, les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió. A més de la seua funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.
7.2. Frescos i taules.- Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles. S’hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc. Els motius més utilitzats en la pintura romànica eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l’absis i ocupaven una posició central dins de l’Església. A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.
7.3. Una escultura al servei de l’arquitectura.- L’escultura romànica tenia una dependència important de l’arquitectura i les figures solen adoptar les proporcions i la forma de la superfície damunt la qual van ser esculpides. També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant de l’interior de l’església com de la portalada o dels claustres. També són abundants les talles religioses de fusta, policromades de colors vius.

Més informació en aquest blog a EUROPA FEUDAL (cliqueu a l'enllaç anterior)

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes